«Esport i política són indestriables»

Entrevista al Dr. Xavier Pujadas, investigador de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

Xavier-Pujadas

Mai com ara l’esport havia envaït tants àmbits de la nostra societat. L’esport és un dels nostres principals valors socials i culturals i es projecta poderosament sobre qualsevol activitat humana. No sempre ha estat així, però. L’activitat física ha superat diferents etapes i ha passat de ser una pràctica reservada a unes determinades elits, rígidament regulada, a traspassar totes les classes socials. 

Els grans esdeveniments esportius han estat també el motor de moltes transformacions urbanes que han comportat canvis en la manera de practicar l’esport i, alhora, canvis socials i econòmics. La relació entre l’esport i la societat, la seva evolució històrica, són els àmbits que han centrat l’activitat investigadora del doctor en Història Contemporània Xavier Pujadas i Martí (Barcelona, 1964). Especialitzat en la història social de la Catalunya dels anys trenta i la Guerra Civil, així com en la història social i cultural de l’esport, actualment ocupa el càrrec de vicedegà de  Postgrau i Recerca de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna-URL. Dirigeix també el Grup de Recerca i Innovació sobre Esport i Societat (GRIES), que actualment treballa, entre altres projectes, en una investigació sobre com han afectat els processos de transformació i regeneració de les riberes urbanes de diverses ciutats com Barcelona, Bilbao o Nova York en les pràctiques culturals i esportives.

S’acaba d’estrenar la pel·lícula Race, traduïda aquí com L’heroi de Berlín. Un film sobre Jesse Owens, l’atleta que va guanyar les olimpíades de Hitler. Encara ens fascinen d’una manera poderosa aquests esportistes del passat… Owens continua sent tot un símbol.

Sí, els esportistes tenen aquesta capacitat de fascinació. Són petits o grans herois. En aquest cas, es barreja la força de la capacitat d’atracció de l’esportista amb el tema racial i el del Tercer Reich que ha fet que Owens hagi estat sempre un personatge molt recordat, l’únic pràcticament des dels Jocs Olímpics de 1936. Aquells Jocs de Berlín sempre han fascinat perquè van ser els primers grans jocs també des del punt de vista comunicatiu, amb permís dels de Los Angeles de 1932. La figura d’Owens, amb totes les medalles que va guanyar i el menyspreu que li va fer Hitler negant-li la salutació, li van proporcionar una aura. També hi hagué altres personatges com Joe Louis, boxejador de color que el 1937 va prendre el títol de campió mundial dels pesos pesants a l’alemany Max Schmeling.

Al capdavall, Owens encarna el triomf de la democràcia i el descrèdit del feixisme racista.

Hi ha tota una narrativa important sobre aquests esportistes de color dels anys trenta que juguen aquest paper, però que alhora pateixen també la discriminació racial en el seu propi país. És un tema molt interessant.

El grup de recerca que dirigeix es troba ara mateix investigant com han afectat determinats esdeveniments esportius en ciutats costaneres com València, Barcelona, Bilbao o Nova York les pràctiques socials de l’esport.

Van detectar un aspecte que unia el territori amb la pràctica de l’activitat física o, encara, altres de caràcter cultural com era en el cas de la ria de Bilbao, el front marítim de Barcelona o el de Brooklyn. Estudiem què passa amb les activitats de lleure i esportives en ciutats costaneres que han tingut una transformació urbanística després d’un gran esdeveniment esportiu o per altres motius, l’impacte social sobre aquestes activitats físiques en aquests espais transformats.

“Estudiem què passa amb les activitats de lleure i esportives en ciutats costaneres que han tingut una transformació urbanística després d’un gran esdeveniment esportiu”

Unes transformacions que no sempre tenen un impacte positiu en la població. Sovint ens trobem en àrees de la ciutat que pateixen un procés de gentrificació, com sembla que passa ara mateix a Poblenou…

Sí, efectivament, aquestes transformacions sempre tenen dues cares. Una de positiva com és la de passar d’un espai que estava deteriorat a un de més ordenat, atractiu per a activitats comercials, econòmiques, turístiques… Concretament, en el cas de Barcelona, penso que es pot afirmar que l’explosió turística després del 92 té a veure justament amb l’aflorament de l’espai marítim, de la platja. És cert que també hi pot haver un impacte negatiu com el de la gentrificació. La transformació d’aquests espais obliga molta gent a anar-se’n a causa d’un encariment de la vida. En la nostra recerca ens interessa molt veure si el tipus d’activitats físiques tenen també un impacte en el territori, en la vida de les persones que l’habiten. Veure quins comerços, per exemple, s’obren en funció de la pràctica de determinats esports o bé si determinat tipus de turisme es desplaça fins a aquests espais per practicar un determinat esport; quina és l’afectació que se’n deriva; si hi ha una intervenció de l’administració per prestar servei a una determinada pràctica. Apareixen, per exemple, noves activitats com ara el kitesurf, que substitueixen el footing o jogging, i al voltant d’aquesta activitat es produeix un impacte en el territori, en el teixit social, comercial…

En quin punt estan de la investigació?

En el cas concret de Barcelona ja comptem amb un primer treball de camp important, realitzat a partir d’entrevistes i de l’observació. Ara n’elaborem els resultats. Hem parcel·lat tot el front marítim de la ciutat en diverses àrees. Primer hem estudiat el context, el flux de mobilitat, per veure si aquesta és una activitat que està centrada en aquest espai o si bé atreu gent d’altres punts de la ciutat. Mirem també quins són el tipus d’activitats que es fan. S’hi constata una gran activitat, molt diversa, que es divideix entre la que es practica al passeig i la que té lloc a la sorra o al mar. Actualment ja estem replicant l’estudi a Bilbao i València.

imagen3

Són activitats, entenc, molt vinculades a tota una nova cultura, la del culte al cos, la vida saludable, l’oci…

Durant les darreres dècades la societat ha girat molt cap a l’oci, cap a les activitats físiques que en aquests moments canvien també a causa de la influència de les noves tecnologies. Potser abordarem dins del nostre projecte la investigació de la utilització d’aquestes a l’hora de fer activitat física en entorns urbans com els que estudiem. Unes tecnologies molt vinculades també al concepte de les smart cities, un aspecte que també ens interessa molt dins d’aquest interès per la relació de les transformacions urbanes i l’esport.

Mai com ara ha estat tan important l’esport com a pràctica social.

Sí, tot i que la gent sovint fa activitat física de manera improvisada, sense una consciència clara. Les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho millor, a treure’n més profit des d’un punt de vista de la manera de relacionar-nos socialment, de la salut.

Els darrers anys hem vist com sorgeixen activitats físiques totalment noves que tampoc no sabria dir si es podrien qualificar d’esports i que susciten una gran curiositat per part dels mitjans de comunicació. A què obeeix aquest comportament, aquesta creativitat?

Hi ha una confluència de factors. El primer és estructural i té a veure amb el procés d’obertura de les activitats físiques que s’ha produït durant els darrers trenta o trenta-cinc anys. Al llarg del segle XX la pràctica de l’atletisme estava completament reglada, circumscrita a un espai, a uns temps i uns límits especials. A final del segle, la tendència és deslocalitzar aquestes pràctiques, reduir-ne les limitacions i convertir l’atletisme en una pràctica més lliure. A partir dels vuitanta ,les estadístiques d’algunes federacions que hem estudiat expliquen que no és que baixi el nombre de persones que fan atletisme sinó que ho fa el de les que el practiquen de manera regulada. Canvia el concepte al canviar la manera d’enfocar l’activitat. Si al llarg del segle XX busquem en els diccionaris les definicions d’esport, veurem com aquestes han anat canviant. Després hi ha, també, un fenomen econòmic. En la mesura que apareix una demanda sorgeix una indústria.

És la democratització de la pràctica de l’esport.

Sens dubte, i aquest és el fenomen de fons, el més interessant per a un historiador de l’esport. A la primera meitat del segle XX hi ha hagut un gran creixement de l’esport com a espectacle i un lleuger increment amb relació a la seva pràctica. Són dues línies que van separades. La de l’espectacle puja molt: és el boom de la boxa, el futbol, el beisbol, etc., que es correspon al període posterior a la Primera Guerra Mundial. En canvi, la pràctica es mantenia estancada perquè era una cosa sobretot dels sectors benestants, d’aquells que tenien més temps i que no eren assalariats sense vacances. Des de 1945 hi ha més gent que fa esport i també més interès per l’esport espectacle. A finals del segle XX la pràctica esportiva s’obre i es diversifica sense haver de vincular-se necessàriament a institucions, federacions esportives, clubs…

Paral·lelament, es dóna l’estigmatització de determinats esports. Resulta paradoxal com alguns diaris espanyols renuncien a informar sobre la boxa al considerar-la violenta però, en canvi, donen a la tauromàquia una certa consideració d’esport. Penso també en altres casos, com el de la pilota valenciana, mal vista socialment a l’estar vinculada a les apostes.

Això ha anat passant al llarg de la història de l’esport. L’augment o no d’una determinada pràctica esportiva no es pot desvincular dels gustos socials. Però tampoc de corrents que no tenen a veure només amb el que vol la gent, sinó amb àmbits de poder com l’econòmic, el dels mitjans de comunicació… Certament, s’han vist malament esports com la pilota valenciana i en alguns moments també el de la boxa per tal com eren pràctiques vinculades a les apostes. És un fet propi del sud d’Europa que no es dóna a l’àmbit anglosaxó, on apostar és d’allò més normal. Encara hi ha una altra paradoxa com és que s’ha volgut amagar esports vinculats a les apostes mentre irrompia amb força el fenomen de les apostes per Internet vinculades a l’esport, amb publicitat fins i tot a la televisió. Pel que fa als bous sempre explico que a Anglaterra, el 1835, ja es van promulgar lleis contra el maltractament animal. D’aquí justament l’aparició de les pràctiques esportives en aquell país que substitueixen les pràctiques tradicionals que van començar a ser mal vistes per determinades elits. Val a dir, també, que unes elits hipòcrites, atès que continuaren caçant la guineu o veient bé el fet de pagar a dues persones perquè es colpegessin la cara. Sigui com sigui, en cosa d’uns cinquanta anys l’esport va substituir l’entreteniment de la gent amb animals.

“L’augment o no d’una determinada pràctica esportiva no es pot desvincular dels gustos socials. Però tampoc D’àmbits de poder com l’econòmic, el dels mitjans de comunicació…”

 A quines pràctiques es refereix?

Doncs, per exemple, al bull-baiting, que consistia a colpejar amb un bastó un bou. O bé la de lligar un bou a una estaca i deixar anar els gossos, els bulldogs, perquè el mosseguessin. A la segona meitat del XIX ho van prohibir i aquí, el 2016, encara s’hi discuteix si bous sí, bous no…

Montaje-2

Ha dedicat bona part del seu treball com a investigador a estudiar l’esport durant la II República i la seva vinculació a una societat de masses. Com era?

La República intenta situar l’esport al nivell en què estava als països democràtics europeus més avançats. Una altra cosa és que ho aconseguís. De fet, no va poder entre altres motius per manca de temps, perquè té altres urgències. Una de les primeres mesures que va adoptar va ser abolir la legislació de la dictadura de Primo de Rivera. Amb tot, la República encara estava en la idea que l’esport era una pràctica privada dels ciutadans i, per tant, no afavorí la creació d’infraestructures, la qual va deixar en mans dels ajuntaments. També és veritat que en el conjunt de l’Estat espanyol no hi havia una gran demanda d’activitat esportiva. A Catalunya, al País Valencià una mica, sí que hi havia una important xarxa associativa esportiva. La pràctica esportiva durant aquest període no era fàcil per qüestions socials, per manca d’infraestructures, etc. Pensem que a Barcelona en aquests anys només hi havia l’Estadi de Montjuïc recuperat per l’Ajuntament però gestionat per la Federació d’Atletisme i la piscina descoberta de Montjuïc. No hi ha res més, tot és privat. La liberalització per llei de la creació d’entitats associatives va provocar la proliferació d’aquests i l’inici d’una popularització de la pràctica de l’esport la qual a Catalunya es tenyeix ideològicament de republicanisme. A Barcelona durant aquests anys es creen unes 400 noves entitats esportives amb una vida mitjana irregular. No és una xifra important però sí que té un impacte qualitatiu. S’hi produeix també una internacionalització, l’aparició d’algunes competicions esportives que no existien com ara les primeres curses automobilístiques a Montjuïc. Irromp un moviment popular que barreja l’esport amb la reivindicació antifeixista. A Catalunya tot això culmina amb l’organització de l’Olimpíada Popular a Barcelona de juliol de 1936 que al final no va poder ser. Aquesta olimpíada posava en relleu que hi havia tot un moviment popular, de vegades controlat per la tercera internacional comunista, de vegades no, i que s’utilitzava contra el feixisme. D’altra banda, demostra que a Catalunya hi havia un teixit associatiu esportiu fort fins al punt que és Barcelona la que acull tot aquest moviment internacional de què parlava.

El franquisme va acabar amb tot això. Quin impacte té, per cert, la depuració franquista en l’esport?

El franquisme no tan sols va utilitzar l’esport com a arma de propaganda i instrument de domini de les masses sinó que se’l va prendre molt seriosament en la mesura que a partir de 1939 va imitar Itàlia i Alemanya. A partir de 1943 per llicenciar-se era obligatori aprovar l’educació física, una matèria que estava al mateix nivell de l’educació de l’Espíritu Nacional o de la religió. La dictadura té clara la importància de l’esport com a instrument per controlar les masses i el posa en mans de la Falange. Una altra cosa és que se’n surti atesa la falta de recursos que van tenir per construir grans infraestructures o la manca de capacitat de gestió en comparació a la que tenien els alemanys o els italians. Una prova d’aquesta incapacitat és tots els anys que va mantenir l’esport militaritzat. Sigui com sigui, l’estructura esportiva del franquisme és un calc de la italiana i, en part, de l’alemanya. I com que saben la importància que té, doncs s’ocupen també de depurar, d’apartar els que són desafectes al règim. Hi ha una repressió específica en l’àmbit esportiu, que cal estudiar encara, i que ja es va començar a donar fins i tot abans de la finalització de la guerra civil. El futbol era llavors l’esport més desenvolupat i s’hi van dedicar més a fons, però no va ser l’únic esport.

Estudien també el tema de les dones esportistes durant el franquisme amb la idea de recuperar la memòria històrica d’aquestes dones i analitzar les dificultats de gènere, la pressió social i moral sobre aquestes dones…

És un projecte basat en entrevistes, orientat des de la història oral, liderat per la nostra universitat però que ocupa universitats de vuit comunitats autònomes diferents i que, per tant, abasta tot l’Estat espanyol. Hem entrevistat més de 50 dones, s’ha treballat en grups de discussió… Constatem en una primera etapa que va de la immediata postguerra fins a finals dels anys 50 que les dones estan molt més controlades, tenen més dificultats. I una segona etapa fins al 1975 en què hi ha més possibilitats, en què fins i tot hi ha també una relaxació en qüestions com ara la manera de vestir per fer esport. La dictadura suposa el control de les dones que fan esport des d’un punt de vista social, moral, cultural i estètic. Per què? Doncs a causa de la ingerència d’una part de l’església, del nacionalcatolicisme. És la gran diferència amb el cas alemany o italià. Hi ha fotos de partits celebrats entre les seleccions femenines d’hoquei de les Hitlerjugend i de la Sección Femenina, on veus les noies formades i que les faldilles d’unes van per damunt del genoll i la de les altres per sota. Allò que expliquen totes aquestes dones és que en aquell temps influïa més l’església que la Sección Femenina.

“El franquisme no tan sols va utilitzar l’esport com a arma de propaganda i instrument de domini de les masses sinó que se’l va prendre molt seriosament en la mesura que a partir de 1939 va imitar Itàlia i Alemanya”

Per què tanta por encara a Espanya a la memòria històrica?

Hi ha un procés de transició amb unes característiques molt determinades, en què hi ha un pes molt important de determinats sectors com l’exèrcit. No es va tancar bé. Per salut democràtica s’hauria d’abordar aquesta qüestió i acabar amb aquesta por.

Com s’instrumentalitza encara l’esport? Ara mateix vivim a Catalunya una situació política molt determinada que afavoreix aquesta mena  d’instrumentalització.

L’esport també és política, una cosa és indestriable de l’altra. De fet, l’esport modern anglès neix com un instrument de control social, pedagògic, a partir d’una moral dominant que vol reproduir-se socialment. No ens ha de sorprendre que es doni aquest binomi en qualsevol manifestació esportiva de caràcter col·lectiu. La instrumentalització sempre hi és, encara que més subtil, en els règims democràtics. Paradoxalment, quan més s’insisteix en la idea de separar l’esport i la política és sota règims no democràtics.