Per què no parlem?

El risc de perdre el diàleg entre persones que pensen diferent


L’art del diàleg entre persones amb postures oposades està en vies d’extinció.
Ningú no vol intercanviar idees i enriquir-se amb opinions contràries. Ens estimem més viure reclosos en la nostra bombolla. Escoltar l’eco de la pròpia veu. En l’entorn més íntim, tothom té els ulls enganxats a la pantalla. En l’esfera pública, la falta de diàleg entre els nostres responsables polítics ens ha portat a un atzucac. A la televisió no es pot veure un debat sense escridassades i a les xarxes socials res no és trending topic si no implica polèmica. Els experts assenyalen que el diàleg no és gens fàcil. De fet, per naturalesa tendim a no escoltar. És per mitjà de l’educació que cultivem la capacitat de conversar. Protegir l’ara i l’aquí, ser present en allò que es fa, predisposa a trobar punts de trobada. Per què ens costa tant contraposar idees? Es pot dialogar de tot amb tothom? Com podem protegir les condicions necessàries per al diàleg? Reflexionem de tot plegat amb experts dels àmbits de la comunicació, l’educació i la salut. 

Les famílies ja no es miren als ulls quan fan un àpat en un restaurant. Cada membre té la mirada posada en el seu telèfon. A casa, els espais de diàleg són residuals. Cadascú mira i dissenya la pròpia dieta informativa a través dels dispositius mòbils. S’endinsa dins la seva pantalla. Tot plegat té conseqüències en el model de societat que estem construint. La manca de diàleg condueix a societats més polaritzades, expliquen els sociòlegs. El passat mes de desembre, un estudi revelava que gairebé un de cada quatre joves es declara extremista.
El 22% dels entrevistats per elaborar l’informe «Jóvenes españoles entre dos siglos 1984-2017», realitzat per l’Observatori de Joventut, se situava a l’extrema esquerra (15%) i l’extrema dreta (7%). La polarització augmentava en més de quatre punts respecte el 2010 (en el cas dels joves amb ideologia d’extrema esquerra), mentre que l’espai destinat a les posicions moderades es reduïa.

IGNASI BOADA:

“El dogma i el relativisme impossibiliten el diàleg. No es pot parlar amb aquell que creu que té la veritat absoluta, ni amb qui pensa que tot és qüestió d’opinions”

El diàleg, entès com l’intercanvi d’idees contràries, està en vies d’extinció. Els experts assenyalen que no som dialogants per naturalesa, sinó que aquesta capacitat es cultiva per mitjà de l’educació. «El diàleg no és innat, ans al contrari. El més fàcil és no escoltar, insultar l’altre, desprestigiar-lo. L’educació és el camí per empatitzar amb l’altre», afirma Ignasi Boada, doctor en Filosofia i director del Departament d’Humanitats de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL. «Hi ha dues condicions prèvies al diàleg», continua: «D’una banda, el diàleg és contrari al dogma. A aquell que creu que té la veritat absoluta. Per conversar cal saber fer autocrítica, qüestionar les pròpies certeses. Qui té la veritat absoluta? L’altre extrem que impossibilita el diàleg és el relativisme. Aquella teoria que nega la capacitat d’accedir al coneixement i promulga que tot és qüestió d’opinions, de gustos. Aleshores tot és banal.»

ANNA PAGÈS:

“Dialogar implica acceptar que hi ha un altre que ens pot dir coses que nosaltres no pensem, i hem de considerar la possibilitat d’incorporar-les al propi discurs. Si hi ha alteritat pot haver-hi escolta. En cas contrari, només hi ha narcisisme”

Dialogar implica l’acceptació d’un altre que pensa de manera diferent, apunten els experts. Si no, som davant d’una altra cosa. Hi ha una distinció entre conversa i dià- leg, per exemple. «Tenir una conversa implica certa predisposició davant l’altre, però no necessitem un codi compartit. Amb poques paraules ens podem entendre amb algú desconegut i podem intercanviar quatre paraules sobre el temps que fa, per exemple. La conversa té un caràcter lúdic», diu Anna Pagès, doctora en Filosofia i professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. «Per dialogar hem de fer un pas més. El filòsof alemany Hans-Georg Gadamer assenyala tres condicions necessàries per al diàleg. Primer, necessitem compartir el mateix codi. Una llengua comuna ens permet la comprensió del discurs. Segon, i per mi el més important, cal acceptar que davant hi ha una altra persona que ens pot dir coses que nosaltres no pensem, i hem de considerar la possibilitat d’incorporar-les al propi discurs. És a dir, hem d’estar predisposats a ser interpel·lats. Finalment, perquè hi hagi diàleg hi ha d’haver escolta. Si hi ha alteritat pot haver-hi escolta. En cas contrari, només hi ha narcisisme.»

Les fronteres del diàleg

Claudio Magris escriu que diàleg i tolerància poden ser considerats sinònims, extrem que comparteixen els experts consultats, atès que, perquè hi hagi diàleg, cal escoltar i acceptar l’altre. Ara bé, es pot dialogar amb tothom? «Es pot dialogar amb qui té conviccions, però intenta modificar la seva posició inicial», afirma el doctor Boada. Estar disposat a dialogar implica estar disposat a canviar les pròpies posicions. I no tothom hi està disposat. Replantejar els propis pensaments i modificar les creences és una tasca que requereix un gran esforç intel·lectual.

Es pot dialogar amb qui està disposat a obrir-se a l’altre i se sent predisposat a canviar. Perfilat l’interlocutor, la pregunta següent és si es pot parlar de qualsevol tema. I aquí trobem disparitat d’opinions. El corrent principal de pensament ens diu que sí, que s’ha de poder parlar de tot. Però a vegades val més deixar pas al silenci. Els darrers mesos el procés polític a Catalunya ho ha envaït tot, i la política ha estat un tema de conversa central. Les xarxes socials i els missatges de WhatsApp també treien fum. I tant si ens interessa com si no, tant si hem trobat apropiat parlar-ne com si no, en algun moment hem estat interpel·lats.

«Lacan deia que quan funciona el “molí de paraules” es pot parlar sense dir gaire res. Com podem no parlar del tema? Deixant que sorgeixin altres coses en l’intercanvi, xerrant de tot o res, persistint en el trànsit dels significants domèstics. Deixant que les paraules flueixin una mica soles. Una simple conversa, carregada d’al·lusions i implícits, preserva i protegeix el vincle amb els altres i manté viva la il·lusió que encara estem junts», escrivia recentment la professora Pagès en un article titulat «Com podem no parlar del tema», publicat a La Vanguardia (20 d’octubre del 2017).

Potser en alguns moments és millor donar pas a la conversa que al diàleg. «No s’ha de parlar de tot. Hi ha coses sobre les quals és millor callar», assegura Pagès. «Recordo un conte de Goethe ubicat a Frankfurt el 1793 que venia a dir que si hom vol conversar en un bon ambient és millor no parlar de qüestions que molesten», assenyala Boada. «No hi estic del tot d’acord, amb aquest conte, perquè el preu que es paga és la banalitat. I la conseqüència és parlar només amb els que pensen igual que nosaltres. Hauríem de ser capaços de parlar de tot amb tothom.» Ara bé, una cosa és dialogar i l’altra és posar-se d’acord. Dialogar no sempre ha de conduir al consens, diuen els experts. És totalment lícit, encara que ho practiquem poc, contraposar pensaments diferents. «Hem de donar qualitat a la disconformitat», diu Boada. «La por del diàleg té a veure amb els nostres fantasmes», introdueix la doctora en Filosofia Mar Rosàs, que actualment coordina la recerca de la Càtedra Ethos-URL. «El diàleg està relacionat fonamentalment amb l’obertura a l’altre. No és un simple intercanvi d’opinions. Ni tampoc vol domesticar l’altre.

MAR ROSÀS:
“Diem que estem a favor de les deliberacions constructives, però una veritable deliberació pot ser totalment destructiva. I desconstruir els fonaments d’una comunitat fa una por terrible a tothom”

La por del diàleg té a veure amb la por dels fantasmes que ens assetgen constantment. Qui són aquests espectres? En veiem a dins i a fora de nosaltres. Som éssers contradictoris que no
només tenim por del diàleg amb l’altre, sinó també del diàleg amb nosaltres mateixos. De fet, les veus interiors que ens incomoden les silenciem contínuament. Jacques Derrida diu que el repte que tenim és aprendre a viure amb els fantasmes. És a dir, aprendre a viure amb les nostres pors i els nostres dubtes. I sempre em pregunto si quan Derrida diu que hauríem d’aprendre a conviure amb els fantasmes ens està dient que hauríem d’aprendre a dialogar de debò. Estar obert al diàleg vol dir estar obert a constatar que hi ha altres formes de vida que potser tenen més sentit que la pròpia.»

Deliberació i negociació

El diàleg és necessari tant en l’esfera privada com en l’esfera pública. Els darrers mesos hem assistit a nombroses demandes de diàleg entre els governs català i espanyol. Així s’han pronunciat des de diversos editorials publicats en diaris de Catalunya fins a col·legis professionals. El sistema polític català, així com el d’altres països (només cal mirar els Estats Units d’Amèrica), cada vegada està més dividit. La polarització és una conseqüència directa de la manca de diàleg.

Als Estats Units, l’elecció de Donald Trump com a president del país ha estat descrita com un símptoma de l’efecte bombolla, en al·lusió al petit món que cadascú genera a l’entorn de les pròpies creences quan només s’informa a través de les xarxes socials, que filtren la informació que cada usuari rep en funció de les pròpies idees. És a dir, no tots els usuaris veuen el mateix al seu fil de notícies de Facebook o Twitter, sinó que les xarxes prioritzen les notícies que els amics han compartit més. Un independentista tendirà a veure més notícies favorables
a la independència. I un anglès favorable al Brexit veurà més notícies que reforcin la seva creença. L’activista Eli Pariser ha popularitzat el concepte de «bombolla de filtres», però l’advocat i professor de la Universitat de Harvard Cass Sunstein ja va alertar d’aquest fenomen en el llibre Republic.com (Princeton University Press, 2002), i va batejar-lo amb el nom de «cambres d’eco».

En l’esfera pública, els especialistes s’estimen més parlar de deliberació o de negociació més que no pas de diàleg. Les reticències a ser interpel·lats per l’altre es donen tant en l’esfera privada com en la pública. «Els antropòlegs expliquen que qualsevol comunitat, per sostenir-se en el temps, cal que tingui uns fonaments que no es qüestionin. Si els fonaments són qüestionats constantment, la comunitat té risc de desaparèixer», apunta la doctora Rosàs. «Per això la comunitat presenta els fonaments com a naturals. Quelcom que ens ve donat. Però què passa quan algú alça una veu dissident? Diem que estem a favor de les deliberacions constructives, però una veritable deliberació pot ser totalment destructiva. I desconstruir els fonaments d’una comunitat fa una por terrible a tothom.»

«La política és l’art de la negociació. En la negociació el que hi ha és un joc de poder, i hi ha d’haver un intercanvi. En una negociació tothom ha de perdre i guanyar alguna cosa. En aquests moments hi ha una crisi de la negociació i del diàleg perquè hi ha una crisi de l’alteritat i una exaltació del narcisisme», diu Pagès. «En la política ha fallat l’alteritat. L’altre no hi és. I, si hi és, no interessa», continua. En la mateixa línia es pronuncia Rosàs: «Dues de les condicions prèvies al diàleg, segons Habermas, són reconèixer l’altre com a interlocutor vàlid i trobar representades totes les veus implicades en un determinat conflicte. En el procés polític dels darrers mesos, cap de les dues condicions s’ha acomplert.»

Atrapats en les pantalles

Temps passats no foren millors. Els experts dubten si anys enrere hi va haver més diàleg dins les llars i si la deliberació pública va ser més rica. Però assenyalen que les noves tecnologies ens aïllen dels altres. «Hem substituït la vida real —tocar, mirar, olorar— per les pantalles. Cada vegada som més covards i preferim dir les coses a través de WhatsApp o Facebook», diu Marc Masip, psicòleg i director del Programa Desconecta. L’antropòleg Lluís Duch afirma que hi ha una crisi de l’emparaulament al món fruit de l’empobriment dels mitjans d’expressió.

ANNA PAGÈS:
“En la política ha fallat l’alteritat. l’altre no hi és. I si hi és, no interessa. En aquests moments hi ha una crisi de la negociació i del diàleg perquè hi ha una crisi de l’alteritat i una exaltació del narcisisme”

«En general, no crec que els mitjans de comunicació de masses, ni les TIC, ens ajudin a comprendre millor el món», assenyala el doctor Boada. «No crec que forma i contingut es puguin separar, i els mitjans de masses fan del debat un espectacle. Fomenten la lògica amic/enemic. I el debat televisiu és quelcom que s’ha de guanyar o perdre. El diàleg es pot donar en grups petits, entre persones que es coneixen i es miren als ulls. La finalitat del diàleg és obtenir la veritat. La del debat: guanyar l’adversari. En aquest context, la retòrica (el com) és
molt important.»

A la televisió no es pot veure un debat sense escridassades i a les xarxes socials res no és trending topic si no implica polèmica. Els polítics han après a parlar enllaçant un seguit d’eslògans, que adapten als cent-quaranta caràcters de Twitter o als deu segons de declaració per a l’informatiu de la nit. El missatge de Gabriel Rufián adreçat al president Carles Puigdemont a través de Twitter —«155 monedes de plata»— va generar un moment de tensió política. I els cronistes assenyalen que va ser determinant perquè el president no convoqués eleccions. El centre de recerca Pew va presentar recentment un informe, «Americans, Politics and Social Media» (2017), en el qual afirmava que els polítics extremistes són els que tenen més seguidors a les xarxes socials. Les societat postmoderna, caracteritzada per la immediatesa i la volatilitat de la informació, no té temps per a postures moderades ni arguments gaire elaborats. Prefereix els eslògans, les consignes simples i directes.

«Ens diuen que les noves tecnologies són un mitjà neutre que pots utilitzar com vulguis, però això és veritat fins a cert punt. Un mitjà condiciona el tipus de comunicació. Si pensem en Instagram, Facebook… Hi ha alguna mena de diàleg? Sí que hi ha uns missatges que ens interpel·len. Ara bé, quan em molesten tanco l’ordinador, guardo el telèfon i ja no m’alteren. No he de respondre davant de l’altre», assenyala Rosàs. «Emmanuel Lévinas ens ensenya que hem de donar resposta a l’altre. El mitjà condiciona totalment la lògica comunicativa i fa que acabem sent éssers fonamentalment solipsistes. Hi ha gent solipsista fora de les noves tecnologies i hi ha veritable diàleg dins les noves tecnologies? Per descomptat, però la lògica del mitjà condiciona.»

Cultivar l’ara i l’aquí

En una societat en què les noves tecnologies són indispensables tant en la vida privada com en la laboral, com podem protegir les condicions necessàries per al diàleg? O, el que és el mateix, com podem fomentar l’escolta activa de l’altre i estar disposats a ser interpel·lats pels seus arguments? Cultivar l’espai i el temps és fonamental, indiquen els especialistes consultats. Extrem que també defensa el filòsof Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, La resistència íntima (Quaderns Crema, 2015). «L’ús de les pantalles s’ha de restringir», assegura Pagès. «La gent treballa moltes hores al dia i les famílies es troben els caps de setmana o durant les vacances. Cal inocular espais de diàleg en el dia a dia. El primer que cal fer és seqüenciar la tecnologia. Les pantalles s’han de repartir en moments determinats, en lloc de prohibir-les.»

Masip fa un pas més enllà i demana una normativa legal per regular l’ús de la tecnologia. «Els joves no haurien de tenir un telèfon intel·ligent fins als setze anys. Primer, perquè no el necessiten, i segon, perquè no tenen la maduresa necessària per fer-lo servir. Quan Steve Jobs va presentar el primer iPhone va descriure més de cinquanta característiques de l’aparell. La darrera era que trucava. El telèfon és altament addictiu. Fem de tot, excepte comunicar-nos», afirma. «Sigues conscient del poder del teu telèfon mòbil. No és només un accessori. És un dispositiu psicològicament poderós que canvia no només el que fas, sinó també qui ets», alerta la investigadora del MIT Sherry Turkle en el seu llibre En defensa de la conversa (Penguin Press, 2015).

MARC MASIP:
“Hem substituït la vida real —tocar, mirar, olorar— per les pantalles. Cada vegada som més covards i preferim dir les coses a través de Whatsapp o Facebook”

Cultivar el temps i l’espai és una condició necessària però insuficient. «També ens cal ser pacients i reivindicar un temps de no rendibilitat. No només cal canviar la relació que tenim amb el temps, sinó també els usos que en fem. L’atenció s’ha convertit en objecte comercial. Estar en suspens, avorrir-se, és insuportable. Cal aprendre a estar per estar amb els altres i valorar allò que és inútil. Cal aprendre a avorrir-se», apunta Rosàs. La Comissió Europea va llançar recentment la iniciativa Onlife, liderada pel professor Luciano Floridi, per reclamar «la protecció i la cura de la capacitat d’atenció dels éssers humans». La societat postmoderna, hiperproductiva i immediata, ha començat a alçar la veu per reivindicar el dret a concentrar-se. O a avorrir-se. O a dialogar.

Text: Susana Pérez Soler
Fotografies: Pere Virgili