La globalització financera

Xavi Martí, economista i professor del Grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL

eco-financ¦ºera

En els darrers trenta anys hem estat testimonis de successives crisis econòmiques d’origen financer: la del deute extern de la dècada dels anys vuitanta a l’Amèrica Llatina; les crisis financeres a Mèxic, Sud-est asiàtic, Rússia, Brasil i Argentina; la crisi borsària vinculada a les empreses tecnològiques; la crisi financera mundial per culpa de l’esclat de la bombolla immobiliària, i la recent crisi a la zona euro. Totes aquestes convulsions, i altres que s’apunten a l’horitzó, tenen lloc en el marc del procés de globalització en l’àmbit de les finances des dels anys vuitanta.

La globalització financera cal ser analitzada des d’un punt de vista sistèmic i no només com un component específic del que, de manera general, anomenem globalització. La globalització financera s’explica per allò que els economistes definim com a finançarització, per referir-nos a un nou patró d’acumulació en el qual la realització de beneficis té lloc fonamentalment a través de canals financers, i no mitjançant el comerç i la producció de mercaderies. En altres paraules, un conjunt de processos estructurals que podem resumir en tres grans eixos: l’augment desproporcionat de la quantitat de diner i de les transaccions financeres internacionals; els canvis qualitatius en activitat financera, amb l’aparició de nous productes financers i canvis en la naturalesa del sistema financer; i la modificació de la política econòmica dels governs amb relació als fluxos financers.

En els darrers anys, una part creixent de la renda nacional s’ha anat vinculant al sector financer, ha augmentat exponencialment el grau de palanquejament financer –entès com la relació entre endeutament i ingressos– i han proliferat els productes financers opacs, tot desconnectant de manera creixent la dinàmica econòmica de la inversió productiva, i de l’evolució de la productivitat i l’ocupació, és a dir, de l’economia real. En definitiva, s’ha produït un canvi estructural en l’organització de l’activitat econòmica.

Quines són les causes d’aquest fenomen? Una, la caiguda generalitzada de la taxa de creixement de la productivitat de les economies dels països desenvolupats, i per tant de les taxes de rendibilitat i benefici. Les limitacions a l’hora de reinvertir els excedents de manera lucrativa a l’economia real (producció i comerç) generà una sobreacumulació de capital, la qual cosa va provocar que aquest excés de liquiditat s’anés redirigint de manera creixent a la inversió especulativa o al préstec (sector financer). Una altra explicació, en el sentit contrari, diria que és precisament el creixement a l’esfera financera i l’augment del paper dels inversors institucionals els que explicarien l’estancament de l’activitat productiva.

Dues, la necessitat de recórrer a finançament extern per cobrir els desequilibris de la balança per compte corrent. En aquest sentit, cal remarcar el finançament dels dèficits de l’economia dels EUA per part de capitals provinents de les anomenades economies emergents. Tres, la desregulació dels mercats financers i la liberalització dels moviments internacionals de capitals, en el marc del que s’ha convingut a anomenar la contrarevolució neoliberal. Quatre, la crisi del sistema monetari internacional, fruit de la caiguda del sistema de Bretton Woods a principis dels anys setanta. La volatilitat canviària que es derivà del seu desmantellament afavorí l’especulació i la creació d’instruments financers per reduir els riscos –com ara els mercats de futurs–. I cinc, el progrés tecnològic, especialment en l’àmbit de les comunicacions i el processament de dades, que va facilitar i accelerar la realització de les operacions.

Quina és doncs la naturalesa de la globalització financera? Més enllà del fort creixement dels mercats financers internacionals, la transformació experimentada en aquest àmbit al llarg d’aquests anys va més enllà de la dimensió quantitativa. Una de les més significatives és la que fa referència a la nova lògica del sistema financer. De tenir principalment una funció d’intermediació entre estalvi i inversió –i per tant de ser el nexe entre el diner (monetari) i la producció (real)–, la banca i els agents financers han passat a destinar de manera creixent l’estalvi captat cap a operacions especulatives de compravenda de productes financers.

“Han proliferat els productes financers opacs, tot desconnectant la dinàmica econòmica de la inversió productiva, i de l’evolució de productivitat i ocupació, l’economia real”

Els bancs han tendit a fusionar l’activitat bancària tradicional amb les noves activitats financeres i d’assegurança. D’aquesta manera, els principals agents financers avui en dia són els anomenats “inversors institucionals”, que operen en mercats financers cada cop més integrats a nivell internacional. Aquests inversors institucionals controlen una quantitat de recursos equivalent al PIB de tots els països OCDE.

En paral·lel a aquest procés, han aparegut tota una sèrie de nous productes financers, fruit de la necessitat d’actius molt líquids, fàcils i ràpids de vendre. Una de les conseqüències directes d’aquest procés és la generació de bombolles financeres. És a dir, l’aparent creixement de les empreses i l’expansió de l’economia s’explica en part per operacions especulatives. El risc i la inestabilitat han esdevingut aspectes consubstancials al sistema financer, on els moviments de capital resten de forma creixent desvinculats dels pagaments relacionats amb el comerç.

Davant els efectes positius que alguns economistes associen a la globalització financera, com ara la major disponibilitat d’estalvi, la major qualitat dels serveis financers i la major eficiència dels serveis d’intermediació financera, existeix una lectura crítica sobre les conseqüències de la creixent finançarització de l’economia. Algunes ja s’han apuntat. Altres serien el drenatge de recursos cap als circuits financers en detriment de la inversió productiva. A l’últim, la liberalització dels moviments de capital, l’escassa transparència i l’existència de mercats offshore proporcionen cobertura a qualsevol tipus d’operació de tercers, també aquelles dirigides a activitats il·legals o criminals.

“Aquest escenari ens situa en el que Rodrik defineix com el trilema polític de l’economia mundial: no pot donar-se al mateix temps hiperglobalització, democràcia i sobirania nacional per part dels Estats”

Aquest escenari ens situa en el que Rodrik defineix com el trilema polític fonamental de l’economia mundial: no pot donar-se al mateix temps hiperglobalització, democràcia i sobirania nacional per part dels Estats. Com a màxim se’n poden donar dos. Les conseqüències de la globalització financera, tal com s’ha desenvolupat en les darreres dècades, reclama una reflexió crítica al respecte. Si no, el trilema esdevindrà un dilema, en què el debat es reduirà a quins dels dos darrers elements –democràcia o sobirania nacional– ha de ser l’acompanyant de la hiperglobalització (financera).