Cimera de París 2015. El principi de la fi dels combustibles fòssils

Aida Vila Rovira
Membre de l’equip polític de Greenpeace Internacional i professora del grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL

opinio

La maquinària de l’acció climàtica internacional es mou molt a poc a poc, però a París ha fet un pas important. Si bé és cert que l’acord al qual s’ha arribat té moltes mancances, es tracta d’un document històric que marca el principi de la fi de l’era dels combustibles fòssils.

Els 2 graus –o, si podem, 1’5 graus– de límit d’augment de la temperatura global que s’ha establert respecte als registres preindustrials, juntament amb la necessitat d’arribar a nivells “d’emissions netes iguals a zero” a la segona meitat de segle, són dos dels principals elements en els quals radica l’èxit de la cimera. Malgrat que a l’Acord de París no van acompanyats d’accions nacionals de magnitud equivalent, aquests dos objectius globals que es troben a la part amb més força vinculant del text, són completament incompatibles amb la crema de combustibles fòssils i constitueixen un contundent senyal polític que marca un punt d’inflexió en la lluita internacional contra el canvi climàtic.

La necessitat d’impulsar la transició cap a un futur 100% renovable a nivell energètic és avui més clara que mai però, com deia, l’Acord de París no recull compromisos concrets a l’alçada d’aquest repte. Dues de les principals mancances de l’Acord són l’absència de deures quantificables dels països més rics amb relació als més vulnerables als impactes del canvi climàtic i la poca coherència entre els esforços de reducció d’emissions plantejats individualment per cada Estat i els objectius globals acordats entre tots. Uns punts febles fàcilment explicables per la gran pressió política i econòmica que exerceixen el sector dels combustibles fòssils i els Estats que tenen en aquests recursos la principal font de riquesa.

“L’Acord de París no és perfecte però pot fer-se més robust amb el temps (…) la claredat del seu objectiu a llarg termini farà que la pressió econòmica actuï com a garantia de compliment” 

Una altra de les debilitats de l’Acord que s’han posat de manifest en les darreres setmanes és la manca de caràcter legalment vinculant de tot el text –els objectius concrets assumits per cada estat són de caràcter voluntari– i el fet que no sigui un Protocol, com el de Kyoto, sinó un Acord Internacional. Però tot té la seva raó de ser en aquesta història i aquests malabarismes formals han estat l’única manera d’assolir un text que pogués ser acceptat per tots els Estats i ratificat pel Govern dels Estats Units sense comptar amb l’aprovació prèvia del Senat (com hauria exigit un Protocol), dominat per la tendència “anticlimàtica”.

L’Acord de París no és perfecte però pot fer-se més robust amb el temps. Disposa de mecanismes per augmentar els objectius estatals periòdicament i, si bé aquests no seran legalment exigibles, la claredat del seu objectiu a llarg termini farà que la pressió econòmica actuï com a garantia de compliment.

Frases com “invertir en una mina de carbó no ha estat mai tan arriscat com ara”, que forma part de la crònica final de la cimera del diari The Economist o anàlisi del risc per a la inversió derivats de l’Acord com el de Barclays –que conclou que “les implicacions de l’Acord per al sector fòssil poden provocar-li pèrdues de l’entorn de 33 trilions de dòlars el 2040”– són algunes mostres de com el canvi de paradigma al qual ens aboca la cimera de París serà impulsat des del sector inversor. Un impuls que ja està tenint les seves primeres conseqüències: el preu del petroli ha assolit mínims històrics als EUA i s’ha confirmat el descens de la demanda mundial de carbó, iniciat pels canvis en la política energètica xinesa derivats de la insostenible contaminació que pateix el país.

I, mentre el sector dels combustibles fòssils s’afanya a publicar notes de premsa ressaltant el poc valor legal de l’Acord de París en un intent de frenar la davallada, grups empresarials progressistes de tot el món demanen majors compromisos climàtics als seus Governs com a conseqüència de la cimera, el sector de les energies renovables augmenta la cotització en borsa i grans i petits projectes d’energia neta es multipliquen arreu del món demostrant que no només són la solució real al canvi climàtic sinó l’única manera de proveir d’energia els més pobres del planeta.

“Al final de la cimera, Nicholas Stern, un reputat economista de la London School of Economics, deia que “si ho sabem fer bé, la revolució verda serà molt més potent que la revolució industrial” i jo hi estic completament d’acord”

Des de Greenpeace fa temps que ens fem ressò dels avenços tecnològics de què disposem per frenar el canvi climàtic i de la viabilitat tècnica i econòmica de ser 100% renovables a nivell energètic mundialment a finals de segle. Ara toca aprofitar els senyals polítics i econòmics per accelerar aquest procés, una cosa que a Espanya passa per fer un gir de 180 graus en la política energètica. Cal abandonar els sistemes de penalització de les energies renovables i l’autoconsum energètic i deixar de donar suport als combustibles fòssils. L’aposta del Govern espanyol pel fracking i per les prospeccions petroleres en aigües profundes o la pressió europea que exerceix per relaxar els controls a les emissions derivades dels cotxes tenen ara molt menys sentit que mai. Una altra de les mesures que cal emprendre amb urgència és l’eliminació de les subvencions mundials als combustibles fòssils, que el 2013 van ser d’uns 548.000 milions de dòlars mentre que les subvencions a les energies renovables mundials no superaven els 121.000 milions. A Espanya, això es concreta amb el redireccionament dels fons que s’atorguen al sector del carbó, deixant donar continuïtat a les subvencions a l’explotació de les mines, per destinar els recursos a una adequada reconversió que asseguri una transició justa als treballadors i comunitats afectades.

Al final de la cimera, Nicholas Stern, un reputat economista de la London School of Economics, deia que, “si ho sabem fer bé, la revolució verda serà molt més potent que la revolució industrial” i jo hi estic completament d’acord: frenar el canvi climàtic és l’oportunitat de deixar enrere la causa de les principals crisis humanitàries dels darrers temps i les majors fonts de conflicte i construir un món més sostenible i més just per a tothom.

La cimera de París no és el final de res, sinó el principi.


DE LA DESHUMANITZACIÓ RETÒRICA A L’ELIMINACIÓ DE L’ALTRE

 Dr. Alain Blomart
Doctor en Antropologia i Història de les Religions per la Sorbona i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

El 14 de novembre de 2015, l’endemà dels atemptats de París, el president F. Hollande va qualificar, en les dues primeres frases del seu discurs, els atacs d’“acte de guerra comès per un exèrcit terrorista”. I tenia raó però el que no deia és que França ja estava en guerra. “Aquests atacs són actes de barbàrie”, va afegir el president francès, i encara tenia raó. Però el que no deia és que el 27/9, és a dir un mes i mig abans dels atacs de París, ell mateix havia ordenat bombardejar a Síria el “camp d’entrenament de Daesh [Estat Islàmic]” a l’est del país, per citar només aquest exemple. I resulta que hi van morir 30 persones, de les quals 12 nens. D’aquests actes de barbàrie, perquè també ho són, se’n parla molt poc als mitjans de comunicació occidentals. Perquè no ens agrada reconèixer que la nostra gran “civilització” occidental, tal com ho van qualificar repetidament alguns líders europeus aquests dies, també comet actes de barbàrie.

Per tant, aquesta visió simplificada de bons i dolents –que descriu per exemple l’Amin Maalouf a Les identitats que maten – no és adequada a la realitat múltiple. Només si entenem i reconeixem les causes i la complexitat del conflicte, el podrem solucionar i podrem sortir del cicle de la violència, si realment és això el que volen els polítics…

Efectivament, el que s’amaga darrere d’una visió simplista i d’una reacció precipitada és segurament l’oportunisme polític i econòmic, a més de la ignorància de les conseqüències. No podem evitar de fer el paral·lelisme entre la resposta de F. Hollande i la de G. Bush després dels atemptats de Nova York de 2001. Hi trobem la mateixa retòrica de la guerra, de la venjança i de la superioritat occidental: resulta que aquesta retòrica està molt acceptada per un poble traumatitzat que espera una resposta “forta”, ja que no té la distància i la serenitat per veure que una reacció agressiva provocarà una altra resposta agressiva. Molta gent tampoc s’adona que aquesta aparent fortalesa amaga les debilitats d’un polític en hores baixes que vol millorar la seva imatge i necessita desviar l’atenció dels problemes interns. És l’abecé del polític oportunista. “La guerra (exterior) és la pau (interior)”, deia G. Orwell en la seva novel·la futurista 1984.

Pel que fa a les conseqüències d’aquesta política, ja vaig comentar, a La Vanguardia del 15/12 (“Els bàrbars sempre són els altres”), que ben lluny del que ella promet –la preservació de la pau i la democràcia–, pot provocar el contrari del que pretén: més violència, més desesperació, més terrorisme i menys democràcia –l’última cosa ja s’està comprovant amb menys llibertat i més control.

Però aquí em voldria centrar en la retòrica utilitzada des de fa milers d’anys en cas de conflictes per deshumanitzar el bàndol rival i justificar la seva eliminació. Que sigui en l’Antiguitat quan s’enfrontaven pagans i cristians, o en l’edat mitjana a l’època de la Inquisició que lluitava contra els “heretges”, o al s. 20 en el cas del genocidi dels jueus o dels tutsis a Ruanda, i per descomptat en la lluita actual entre “terroristes gihadistes” i “occidentals infidels”, les tècniques de propaganda sempre són les mateixes. La professora belga Anne Morelli en menciona 10 en el seu llibre Principis elementals de propaganda de guerra, dins els quals: 1. No volem la guerra, és l’altre bàndol que ens hi obliga; 2. La nostra causa és noble (Democràcia, Déu…); 3. L’enemic comet atrocitats voluntàriament i per això és realment l’encarnació del Mal, del Diable; 4. La nostra causa és sagrada (La Civilització, La Religió); 5. Els que qüestionen la nostra propaganda són traïdors a la pàtria o a la religió…

“No ens agrada reconèixer que la nostra gran ‘civilització’ occidental, tal com ho van qualificar repetidament alguns líders europeus aquests dies, també comet actes de barbàrie”

I a aquests principis voldria afegir algunes idees o tècniques retòriques que vaig identificar en els discursos d’èpoques diferents: 1. L’Altre s’equivoca, i nosaltres detenim la Veritat; 2. L’Altre és menyspreable, tal com es pot deduir a través de fórmules buscant l’exageració, la desqualificació o la deshumanització. Recordem que, alguns anys abans del genocidi de 1994 a Ruanda, alguns mitjans de comunicació i líders polítics afirmaven que els tutsis eren serps o escarabats i, per tant, no hi haurà cap crim a matar-los uns anys després: la propaganda ja havia preparat el terreny.


LA FORMACIÓ PROFESSIONAL, UNA VELLA I NOVA PRIORITAT

 Dr. Lluís Font
Doctor en Pedagogia i professor de Blanquerna-URL

El món educatiu afronta grans reptes. No és una novetat, ans al contrari. Aquesta proposició forma part d’un discurs políticament correcte, vigent a Occident. El problema rau a establir què és l’essencial a afrontar en cada moment de la història, amb el benentès que els canvis en l’ensenyament avancen lentament. I aquells que els volen precipitar amb experiments d’enginyeria social, sovint desencadenen situacions inesperades i creen multitud de nous problemes. Entre els que el varen viure, el record del programa 1×1 de digitalització de les aules, promogut pel Ministerio de Educación de l’època Zapatero i implementat amb la voluntat d’esdevenir un cavall de Troia en un sector hipotèticament reticent al canvi, encara genera perplexitat. No per un antimodernisme ni per una reticència a la tecnologia, sinó per l’ambició desmesurada i pel desconeixement de les dinàmiques educatives. Encertar en el diagnòstic resulta cabdal; perseverar en les mesures correctives pertoca als polítics amb responsabilitats en aquesta àrea i caracteritza la feina ben feta més enllà del lluïment circumstancial. Els països amb sistemes educatius ben avaluats, en termes d’adquisició de les competències bàsiques, d’equitat o de finalització dels estudis postsecundaris, es caracteritzen per la capacitat d’innovar en uns marcs legislatius i organitzatius estables. Les autoritats corresponents han de saber d’on parteixen i què volen aconseguir; no s’han d’arronsar davant les dificultats i han de crear un relat que impregni el cos social, per fer de la millora un objectiu de país.

Polònia és un exemple a tenir en compte. La transició del comunisme a un capitalisme liberal a la manera de Hayek o Von Mises ha resultat traumàtica i de difícil digestió, per la consegüent deconstrucció del sistema de protecció social heretat i, alhora, per la dificultat de crear-ne un de bell nou. Tanmateix, en termes de les proves PISA, la millora del sistema educatiu d’aquest país ha estat extraordinària els darrers quinze anys. Amb una despesa econòmica per estudiant molt inferior a l’espanyola i amb evidents mancances estructurals, hi ha una evolució diacrònica meritòria pel que fa a l’adquisició de les competències bàsiques. Sóc conscient que la qualitat de les escoles no es mesura únicament a través de proves externes, que la l’allau immigratòria pot distorsionar les dades i que la salut mental dels estudiants no queda comptabilitzada en les ràtios internacionals; sóc conscient de com de difícil i compromès és parlar de qualitat en l’ensenyament. Tanmateix, pitjor fóra no tenir instruments d’avaluació i limitar-nos als discursos ben intencionats. Dit això, la comparació amb Espanya fa feredat. El secret polonès rau a tenir les idees clares i a establir un consens social sobre els objectius.

“Així com el fracàs escolar és d’un 10%, la xifra de joves que no ha cursat o cursa estudis postobligatoris arriba al 20%”

A Catalunya hi ha una dada pertorbadora, la que correspon a l’abandonament escolar prematur. Així com el fracàs escolar és d’un 10%, la xifra de joves entre 18 i 24 anys que no ha cursat o cursa estudis postobligatoris arriba al 20%. Aquí es comptabilitzen els alumnes que han abandonat l’ESO, els que s’han graduat de secundària però no segueixen estudiant i els que han deixat el batxillerat o els cicles formatius superiors. En aquest context, la formació professional reglada i els cursos professionalitzadors i de reciclatge constitueixen la clau de volta. Es tracta d’un cercle virtuós: a més cicles formatius de sectors en expansió, a més ensenyament dual, menys abandonament escolar prematur, menys ocupació precària i menys atur juvenil. La formació professional, per la qualitat dels seus professionals i de les instal·lacions, pels alts índexs d’inserció laboral i per la penetració en el territori, esdevé el gran instrument per lluitar contra el fenomen dels mal anomenats ni-ni. Dic mal anomenats perquè no només són joves i sovint tenen l’afany de treballar i no troben feina, per baixa qualificació o per inexistència d’ofertes, tal com acrediten les dades. Així doncs, al meu parer, si hi ha una qüestió que ocupa la centralitat, avui, a Catalunya és la tasca de reduir la taxa d’abandonament escolar prematur per la via de seguir potenciant la formació professional, amb recursos legislatius, econòmics i humans, tal com han fet els diversos governs autonòmics al Principat. Simplement es tracta d’envigorir aquesta prioritat, que no novetat, enmig de la teranyina d’assumptes que confegeixen el dia a dia.


25 ANYS DE LA UNIVERSITAT RAMON LLULL

 Dr. Josep Maria Garrell i Guiu
Rector de la URL

Aquest any que ara encetem celebrarem els 25 anys de l’aprovació de la Universitat Ramon Llull per part del Parlament de Catalunya, l’any 1991. De fet, la Universitat s’havia creat un any abans i la Fundació que l’acull, l’octubre de 1989. Són vint-i-cinc anys de camí junts d’unes institucions universitàries que ja tenien una llarga trajectòria universitària. Vint-i-cinc anys que han posat de manifest l’encert d’aquelles persones que en van ser les promotores i que, més enllà de les enormes dificultats conceptuals amb què es van trobar, van tenir la visió i el coratge d’impulsar-la, d’imaginar-la i de definir-la d’una manera quasi única en el context universitari europeu.

Vint-i-cinc anys més tard s’ha demostrat que el projecte no només és viable, sinó que és competitiu i necessari en un context universitari que és més complex i globalitzat que mai. El servei a la nostra Societat que la URL desenvolupa, realitzat des d’uns valors propis i inspirats en l’humanisme cristià, és valorat i reconegut pels nostres alumnes i antics alumnes, per les seves famílies, pels ocupadors, per les altres universitats amb les quals compartim un únic i plural sistema universitari, per les agències de qualitat que ens avaluen i pels diferents governs, per citar tan sols alguns dels col·lectius amb els quals treballa cada dia la Universitat Ramon Llull, és a dir, totes i cadascuna de les institucions que la configuren. Una URL que el curs passat ja comptava amb una oferta d’estudis de més d’un centenar de títols oficials i més de 200 títols propis, amb més de 18.000 estudiants i més de 2.000 professors, investigadors i personal d’administració i serveis, amb 51 grups de recerca actius en moltes i diverses àrees del coneixement que augmenten les seves publicacions d’alt impacte any rere any, i amb més de 4.000 empreses amb les quals col·laborem diàriament. Una realitat complexa i molt viva que, com deia abans, és reconeguda i valorada per tot el nostre context.

Aquesta realitat universitària, i la trajectòria històrica que tindrem l’oportunitat d’analitzar i reviure durant aquest any, són la millor garantia per afrontar els reptes de futur amb renovada il·lusió i compromís. Certament el context universitari que va veure néixer la URL com a projecte compartit i d’organització federal no té res a veure amb l’actual. Un context que, per dir-ho de manera simplificada, és més complex, més regulat i més globalitzat que mai. Un context que ens fa afrontar nous reptes, entre els quals caldria destacar-ne, com a mínim, tres: la internacionalització, l’impacte de les noves tecnologies i la recerca.

“S’ha demostrat que el projecte no només és viable, sinó que és competitiu i necessari en un context universitari que és més complex i globalitzat que mai”

Sense por d’equivocar-nos podem dir que la universitat s’ha globalitzat. I creiem que aquest és un fet que ha vingut per quedar-se. Lluny queden aquells anys en què les universitats només formaven estudiants locals per treballar en el mercat ocupacional local. Si més no, en el món occidental on vivim, els universitaris són locals i d’altres països, i el seu horitzó professional es pot dibuixar aquí o més enllà de les nostres fronteres. La internacionalització de l’activitat universitària és ja una creixent realitat que cal veure com una bona oportunitat. No en va, les institucions que formen la URL ja tenen més d’un 13% d’estudiants estrangers procedents de més de 100 països i els nostres graduats treballen arreu del món. La internacionalització de la universitat no afecta només els seus estudiants, afecta també les persones que hi treballem. Caldrà doncs tenir cura de la internacionalització del claustre de professorat i de la resta de personal de la universitat. Competirem per l’atracció de talent en tots els sentits, camps i disciplines. Les aules i els campus hauran d’acollir persones diverses amb perfils molt més variats que abans i que provenen de contextos socials i culturals diferents, i tot això sense renunciar ni a la nostra identitat ni a les nostres arrels. Lògicament, tot l’anterior no serà aplicable igual a qualsevol facultat, dependrà dels estudis i de la seva projecció. Mentre que hi ha estudis que són, i probablement continuaran sent, locals, d’altres són globals per definició en aquest món que s’està construint.

Un altre dels grans reptes que tenim al davant és l’impacte de les noves tecnologies. En l’anomenada Societat de la Informació, els hàbits i costums d’informació, d’aprenentatge, de comunicació i, en definitiva, les maneres de relacionar-los amb el nostre entorn es transformen a una velocitat gegantina. És evident que ningú pot endevinar com seran els models del futur, però el que sí que és cert és que seran molt diferents als d’avui en dia. L’ensenyament personalitzat i centrat en la persona que defensem des de la URL ha de ser compatible amb aquest canvi de paradigma del model d’ensenyament i d’aprenentatge que tenim a sobre. Caldrà estar molt amatents als canvis, tot distingint el que és bo i profitós del que no. El simple fet que els nous estudiants reclamen que el gruix dels materials formatius estiguin accessibles en xarxa, fa que el rol del professorat es transformi. Són, també, oportunitats que cal afrontar.

“El nostre model, la nostra governança, eL nostre passat i la il·lusió   renovada d’aquests milers de persones que configurem la URL són la millor garantia de futur”

En els propers anys també caldrà continuar adaptant-nos als nous models de recerca, de desenvolupament i d’innovació que les societats modernes reclamen a les seves universitats. Fa temps que es demana que les universitats no només generin nou coneixement, sinó que ho facin donant resposta als grans reptes socials, que ho facin pensant que allò que s’estudia en els despatxos, biblioteques i laboratoris universitaris arribi a la ciutadania a través de curosos processos de transferència de resultats. I en un món globalitzat la competència en recerca també és globalitzada.

Així, doncs, durant l’any 2016 celebrarem el 25è aniversari de la nostra Universitat, i ho farem revivint el nostre passat, però sobretot renovant el compromís de servei a la nostra Societat des de la nostra identitat. El nostre model, la nostra governança, el nostre passat i la il·lusió renovada d’aquests milers de persones que configurem la URL són la millor garantia de futur.