Ciutats globals, nos actors de l’escenari internacional

Agustí Fernández de Losada

Professor del Grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL i Director del Programa de Ciutats Globals del CIDOB

En els darrers anys les ciutats han irromput en l’escenari internacional com a actors de primer ordre. Una irrupció que, juntament amb la d’altres actors —com les organitzacions de la societat civil, les empreses o les universitats—, ha contribuït a posar fi al monopoli de les relacions internacionals en mans dels estats-nació, vigent des de fa més de tres-cents cinquanta anys.

Hi ha dos factors que expliquen la presència de les ciutats en l’escenari internacional. En primer lloc, el reconeixement del fet que hi tenen un paper clau. Bona part dels reptes que ha d’afrontar el planeta tenen lloc a les ciutats i requereixen la implicació i la complicitat dels seus governs. El món s’urbanitza de forma accelerada i l’any 2050 més del 70% de la població mundial viurà en ciutats.

A les ciutats es genera prop del 75% de l’economia mundial; acumulen poder polític, econòmic i social; ofereixen oportunitats en forma d’ocupació, negocis o estudis; són seu de governs, empreses, universitats, centres de coneixement, partits polítics i organitzacions de la societat civil; acullen museus, centres culturals, teatres, auditoris i grans estadis; són l’escenari de la cultura, la creativitat i el talent.

Les ciutats són escenari d’alguns dels grans problemes del planeta, és evident, però també tenen un paper clau a l’hora de solucionar-los

Però les ciutats concentren més del 70% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle del món. Les ciutats són especialment vulnerables al canvi climàtic i en pateixen les conseqüències. Són escenari de pobresa, exclusió, desigualtat i violència. Si les coses no canvien, l’any 2030 prop de dos mil milions de persones viuran en assentaments informals sense accés als serveis bàsics més essencials. Les ciutats són escenari d’alguns dels grans problemes del planeta, és evident, però també tenen un paper clau a l’hora de solucionar-los.

Aquest reconeixement del rol que tenen les ciutats ha anat acompanyat —encara que a un ritme més lent del que seria raonable— d’un procés d’apoderament dels seus governs. En les darreres dècades la descentralització ha avançat de forma significativa a escala global. Les ciutats, especialment les grans, tenen més poder i capacitat d’incidència del que tenien fa cinquanta anys i operen amb més autonomia. Les formes de governança han evolucionat, i malgrat que els recursos de què disposen encara no són ni molt menys suficients, els pressupostos de les ciutats han evolucionat i la seva capacitat de despesa ha augmentat.

En aquest context, les ciutats es projecten en l’escenari internacional tractant d’incidir-hi, aprendre i captar oportunitats. Per fer-ho generen aliances les unes amb les altres, o sumen esforços en xarxes o altres plataformes. Barcelona és seu d’algunes de les principals xarxes de ciutats del món. Acull Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) —organització que podria ser l’embrió d’una futura organització mundial de ciutats—, Metropolis —plataforma que reuneix les principals àrees metropolitanes del planeta—, Ciutats Educadores i MedCities —la principal xarxa de ciutats de la Mediterrània.

Però què busquen les ciutats quan es projecten a l’exterior? Podem apuntar diverses respostes. Ja fa unes quantes dècades que les ciutats europees treballen plegades per incidir en la legislació europea. Es calcula que prop de dues terceres parts d’aquesta legislació l’apliquen directament els governs locals, de manera que incidir-hi resulta clau per aconseguir que reglaments i directives tinguin en compte la realitat local. La feina d’Eurocities o del Consell de Municipis i Regions d’Europa en aquest àmbit és molt important. Com també ho ha estat la que CGLU o Metropolis han fet amb l’objectiu de fer local l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, impulsada per les Nacions Unides, o per aconseguir que la Nova Agenda Urbana inclogui el dret a la ciutat. Les agendes globals cada cop tenen més en compte el que passa a les ciutats.

El que passa al món determina el que passa a les ciutats. Projectar-se ja no és una opció, és un exercici de responsabilitat

A banda d’incidir en les agendes polítiques internacionals, les ciutats surten a l’exterior per aprendre. Conèixer de primera mà les experiències d’altres ciutats en la resolució de problemes compartits és important per gestionar de forma més eficient la realitat pròpia. Les ciutats s’alien amb altres ciutats, en esquemes bilaterals o multilaterals, per tal de facilitar la transferència de coneixement, l’intercanvi d’experiències o l’aprenentatge mutu. Barcelona està molt atenta a les mesures que proposa Londres per combatre la gentrificació; Londres s’apropa amb interès a les mesures per lluitar contra el canvi climàtic que proposa París, i Nova York s’interessa per les superilles de Barcelona com a forma innovadora de pacificació de l’espai públic.

Les ciutats s’esforcen a projectar els seus actius, els elements de valor afegit que poden reforçar la seva reputació en l’àmbit internacional, fer-les més atractives. Però més atractives per a què? Doncs per captar oportunitats en forma d’inversions, seus —d’organismes internacionals, empreses, universitats o centres de recerca—, esdeveniments —fires, congressos, festivals— o talent. Pensem en la importància que té per a Barcelona la presència del Fusion for Energy —la seu administrativa del segon projecte de recerca civil més important del món—, el Mobile World Congress o el recentment anunciat aterratge de la plataforma de lluita contra les notícies falses de Facebook, que donarà feina a més de quatre-centes persones altament especialitzades. Però també cal tenir en compte que algunes d’aquestes oportunitats poden generar escenaris disruptius, com s’ha vist en el cas del turisme.

Cal subratllar, en aquest punt, que la reputació d’una ciutat no es construeix a partir d’un exercici de màrqueting o amb la creació d’una bona marca. Són eines que poden ajudar-hi, però que no són determinants en absolut. La reputació d’una ciutat està íntimament lligada a la qualitat de vida dels ciutadans, al fet d’haver sabut construir una societat cohesionada, que no deixi enrere ningú, i que sigui respectuosa amb l’entorn, innovadora i dinàmica. Projectar un model de ciutat sostenible i inclusiva és molt més eficient que construir una bona marca.

El que passa al món determina el que passa a les ciutats. Projectar-se ja no és una opció, és un exercici de responsabilitat. Per fer-ho, els governs de les ciutats han de definir les estratègies, han de prioritzar i mobilitzar recursos, han de saber què surten a buscar, amb qui s’alien i quin relat de ciutat volen transmetre. Han de fer política, política internacional.