El procés de pau amb les FARC: L’assoliment de la pau esquiva?

Farid Samir Benavides Vanegas
Professor del Grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL. Doctor en Dret, ha estat viceministre de Justícia a Colombia.

El passat 12 de novembre el govern colombià i el grup guerriller Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble FARC – EP van assolir un acord final de pau. En aquest text vull mostrar, de manera molt breu, els antecedent d’aquest procés de pau i els reptes a què s’enfronta Colòmbia amb la firma d’aquests acords.

  1. L’amnistia no és la pau

Colòmbia ha viscut enmig de guerres des del moment mateix de les d’independència del segle XIX. Els líders dels actors armats eren membres de les elits i per això es reconeixia una asimetria moral dins del marc d’una asimetria jurídica. Les constitucions polítiques reflectien el nou acord polític entre les elits i per això suposava nous espais o espais renovats per a la participació política. Per això el mecanisme utilitzat per donar fi al conflicte eren el perdó i l’oblit jurídics del passat.

Aquest va ser un model que es va repetir en tots els processos de pau del segle XIX i que va arribar fins a les negociacions de la dècada dels noranta del segle passat. Al XIX, les elits solien mobilitzar les seves bases i desmobilitzar-les al seu antull. La dècada dels 20 sorgeix la qüestió social a Colòmbia i es funda el Partit Socialista Colombià, que després es convertiria en el Partit Comunista Colombià. Un nou actor i nous reclams socials apareixen en escena. Això va ser el que les elits no van veure en el procés de pau dels 50 i per això no van aconseguir la desmobilització total de les guerrilles, ja que, si bé el component polític semblava solucionat amb la repartició del poder entre liberals i conservadors, els reclams socials del poble no ho van ser, de manera que molts van continuar en la guerra formant part de les guerrilles liberals o de les comunistes.

“Colòmbia ha viscut enmig de guerres des del moment mateix de les  d’independència del segle XIX”

El 1964 les guerrilles liberals de Manuel Marulanda Vélez s’uneixen a les guerrilles comunistes de Jacobo Arenas i és així com sorgeixen les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia FARC. L’EP addicional només s’hi afegeix després de la VII Conferència de l’any 1982, quan les FARC entenen que combaten una guerra com una mena d’exèrcit popular.

La dècada dels 80 se celebren diverses negociacions amb les guerrilles colombianes, entre aquestes l’M-19 i les FARC, i el que s’ofereix a canvi és una llei d’amnistia i indult perquè els guerrillers desmobilitzats es reincorporin a la vida civil i política. Jaime Bateman –líder de l’M-19– insistia que no n’hi havia prou amb l’amnistia sinó que calien transformacions estructurals d’importància perquè es pogués parlar de pau.

El procés va fracassar, ja que el govern de César Gaviria va decidir bombardejar la zona en la qual aparentment hi havia el líder de les FARC. Això va portar la guerrilla a la guerra de nou i va crear una desconfiança en les forces governamentals, no només per aquests bombardejos sinó per l’assassinat de milers de membres de la UP, el partit polític d’esquerra que es va crear per diversos sectors de l’esquerra democràtica com a resultat d’aquestes negociacions.

  1. El desallotjament del Caguán

Caldria esperar fins al govern d’Andrés Pastrana per a un nou procés de pau. En aquesta ocasió amb una guerrilla forta i amb un exèrcit nacional limitat en la seva capacitat de fer front a una guerrilla millor armada i cada vegada més poderosa. Existia en el si de les FARC la convicció que la guerra es podia guanyar i per això la negociació es va agafar més com una oportunitat per enfortir-se militarment i políticament. Els segrestos van continuar i la zona del desallotjament semblava un lloc per fora de la llei. Arran del segrest d’un congressista del sud de Colòmbia, Pastrana va claudicar davant de les pressions del sector més militarista del govern i va declarar trencat el procés de pau. Alhora, va promoure una reorganització de les Forces Militars a fi de fer front d’una manera efectiva a les FARC.

  1. La via militar

La via militar es va imposar com la solució al conflicte armat colombià. Vuit anys de govern d’Álvaro Uribe van deixar un país amb un exèrcit enfortit en termes financers i de suport polític però sense poder imposar-se de manera decisiva a les FARC. El govern d’Uribe es va caracteritzar per la desmobilització en condicions avantatjoses dels grups paramilitars, amb acusacions de violacions greus als drets humans i amb la impossibilitat d’assolir la pau.

  1. El procés de pau

Juan Manuel Santos començaria negociacions secretes amb les FARC, que van donar com a resultat una agenda de sis punts –terres; drogues; participació política; víctimes; fi del conflicte; i implementació, verificació i referèndum–, en la qual el lema principal era que “res està acordat fins que tot estigui acordat”. L’acord va ser inicialment firmat i sotmès a plebiscit, el qual va ser contrari als interessos del govern nacional, però va ser novament negociat fins a assolir l’acord final el passat 12 de novembre.

“La pau no s’assoleix simplement amb la firma dels acords ni amb la desmobilització dels guerrillers de les FARC”

  1. Els reptes futurs: l’acord no és la pau

La pau no s’assoleix simplement amb la firma dels acords ni amb la desmobilització dels guerrillers de les FARC. Dins dels reptes de la pau hi ha els següents: garantir la vida dels desmobilitzats i el lliure accés a la participació política; implementar de manera efectiva les reformes a l’accés a la terra a fi d’eliminar la desigualtat existent al camp; reformar el sistema polític colombià a fi d’eliminar la corrupció; garantir l’accés a un Estat social per a aquelles persones que resideixen en territoris on es conrea la coca, a fi d’evitar que siguin víctimes de la resembra i polítiques repressives d’eradicació; garantir que els grups tradicionalment exclosos –com les dones i la població LGBTI– no vegin afectats els seus drets, que són producte de les lluites socials, com a conseqüència de la implementació dels acords i combatre el crim organitzat i enfortir l’Estat en aquelles zones en les quals la seva fragilitat permet l’aparició de grups de criminalitat organitzada.

Aquests són tan sols alguns reptes que el país ha d’enfrontar en els pròxims anys. Només si se superen de manera exitosa podrem dir que hem assolit la pau.