L’escola, una vella i dinàmica estructura al servei del canvi

El 1948 va néixer l’Escola de Magisteri Sagrat Cor, que l’any 1973 va adoptar el nom d’Escola de Mestres Blanquerna. Des de l’inici, el projecte va assentar-se sobre l’exigència de la qualitat educativa. Amatent als canvis, la institució sempre miraria cap endavant en un moment en què l’escola, per tot arreu, era sinònim d’ordre i disciplina, i en un país sotmès a un règim polític totalitari que va encotillar la societat en el conservadorisme i l’aïllament. Les idees i l’empenta dels moviments de renovació pedagògica, així com la urgència de dotar de més recursos un sistema educatiu exhaust, van ser el punt d’arrencada d’una evolució que, amb zones d’ombra i dubtes, avança sense aturar-se.

Aquesta empenta ja s’havia fet palesa al final de la dècada dels cinquanta, com molt bé descriu Elena Yeste a l’article publicat a La Mira sobre l’Escola Catalana després del 1939. El 1953 van néixer dues noves escoles en el sector privat que van potenciar la renovació pedagògica de la postguerra: l’Escola Santa Anna de Barcelona, fundada per Roser Soliguer, i Laietània, impulsada per Josep Pereña i els germans Jarque. El 1955, Jordi Galí, fill del pedagog Alexandre Galí, va fundar l’Escola Sant Gregori, després de l’experiència de l’escola La Molina, on s’ensenyà la llengua catalana i la pedagogia activa. L’any 1956 tres mestres, M. Teresa Codina, M. Antònia Canals i Roser Jarque, van fundar l’Escola Thalita, per a nenes de primària. El 1957 Pere Darder i Enric Lluch van fundar l’Escola Costa i Llobera, per a nens a partir de quart de primària.

Aquestes escoles recuperen la pedagogia activa i també una manera d’ensenyar la catequesi i de viure la fe fora de l’horari escolar, en un marc eclesiàstic. Aquestes iniciatives educatives van afavorir la recuperació de l’Escola Nova entre els anys seixanta i setanta, amb altres escoles que s’hi van sumar, com la Thau, fundada per Jordi Cots, l’Elaia i l’Heura, a Barcelona, i l’Andersen, de Vic. L’Escola de Mestres Rosa Sensat va néixer el 1965 com a escola clandestina, i aplegava les escoles privades que es van aixoplugar sota el mestratge d’Alexandre Galí. L’any 1968 naixia l’escola Lavínia. 

“Els profundíssims i ràpids canvis socials, o la irrupció de la tecnologia, han sacsejat l’ofici d’ensenyar en els cicles educatius d’infantil i primària, decisius en la formació futura de les persones”

ANNA PAGÈS

La Dra. Anna Pagès, professora titular a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, explica que “durant aquest temps, Blanquerna va estar en contacte amb molts d’aquests projectes i els va donar suport des de la formació de mestres d’inspiració cristiana. L’any 1975 el procés de transició democràtica va encetar un debat aferrissat sobre el paper de l’escola privada activa en la recuperació de l’ideal de civilització heretat de la Mancomunitat i la República. Algunes persones, com Maria Rubiés, defensaven amb vehemència la pedagogia d’aquests grups d’escoles privades i el seu vincle amb el projecte social i educatiu de l’Església, en dialèctica amb les posicions de Marta Mata i l’Associació Rosa Sensat, més aviat partidàries d’un sistema públic laic i gratuït. D’aquesta discussió política en va sorgir l’escola concertada que coneixem.”

Al principi de la dècada dels noranta, la irrupció de la tecnologia i Internet va revifar el debat sobre la innovació —o renovaciópedagògica a Catalunya, debat al qual Blanquerna es va sumar amb entusiasme i del qual encara avui participa activament, sense abandonar l’aplicació dels valors de l’humanisme cristià en pro d’un món més just i equitatiu per mitjà de l’escola.

Els canvis socials 

Els profundíssims i ràpids canvis socials, o la irrupció de la tecnologia, han sacsejat l’ofici d’ensenyar en els cicles educatius d’infantil i primària, decisius en la formació futura de les persones.La Dra. Anna Pagès explica que “actualment l’educació infantil està influïda per diversos factors. D’entrada, l’individualisme creixent al si de la societat ha trencat les pràctiques tradicionals de la criança, un fenomen que ha coincidit amb la davallada demogràfica”. A més, Anna Pagès assenyala que també cal tenir en compte que les dones tenen fills més tard i que, a més, sovint compaginen el fet de ser mares amb la vida laboral. “De cop”, assenyala, “s’han trobat sense referents i, alhora, amb la necessitat de tenir-los, per la qual cosa s’han vist abocades a recórrer al discurs dels experts, que donen receptes de coses que, en realitat, s’aprenen a través d’altres mares”.  Al final, les mares han acabat per delegar en l’escola fets com el de treure els xumets o els bolquers. Elles no tenen confiança ni seguretat, i l’escola els en dona. 

“El teòleg i antropòleg Lluís Duch deia que l’escola havia de ser una estructura d’acollida”, afirma. En aquest sentit, Pagès recorda que alguns països com ara França s’estan plantejant convertir l’escola infantil de 0 a 3 anys en obligatòria, per fer que tingui una funció compensatòria en aspectes com el de la desigualtat social. A Catalunya, segons Pagès, aquesta funció l’acompleixen les escoles bressol. “El que han fet les escoles infantils ha estat incorporar les famílies en els procés educatiu dels nens i crear nous àmbits com els ‘Espais Familiars’, en els quals pares i nens es troben i, acompanyats d’un educador, intenten fer front a les mancances que ha provocat aquesta crisi de la criança a què em referia”, explica.

“Un dels reptes de l’educació és la innovació i l’assoliment real de la inclusió a les escoles, que han de donar resposta a les necessitats educatives de tots els infants”

ELISABETH ALOMAR

En qualsevol cas, el primer repte fonamental és poder reconstruir les relacions de confiança durant els primers anys. És fonamental, diu, “que les persones tinguin capacitat de construir el teixit social que l’individualisme ha trencat”. Fet i fet, les escoles s’han convertit “en un mitjà de restitució, de reconstrucció de vincles entre les persones en una societat en què els nens, en comptes de crear de vincles de reforç, han provocat que moltes famílies entrin en crisi”.

L’impacte tecnològic

Per a la Dra. Pagès, l’altre gran repte és donar resposta als problemes derivats de l’impacte tecnològic en el teixit social: “La mediatització tecnològica és enorme. Veus pares més pendents de les tauletes o dels mòbils que dels nens. Són objectes que han mediatitzat la vida familiar. Cada vegada parlem menys amb els nens. Els fotografiem permanentment de manera que fins i tot, des de ben petits, ja saben com han de posar.” I continua:  “L’escola infantil recupera la materialitat de la nostra relació amb la realitat.

“Les noves tecnologies han fet que l’aprenentatge sigui multimodal. També ha canviat la relació amb les famílies, la manera d’organitzar l’aula… la realitat d’unes aules plurilingües”

JOSEP MANEL BALLARIN

El joc simbòlic ha quedat afectat per aquestes tecnologies, la qual cosa no vol dir que siguin dolentes. Tot i això, en general els mestres són reticents a incorporar les tecnologies perquè han afectat el joc simbòlic, perquè han substituït la capacitat de representar l’absència. Un nen que juga sense la intermediació dels aparells tecnològics pot imaginar que viatja a bord d’una nau espacial assegut en una cadira… Aquesta irrupció tecnològica afecta el pensament abstracte. Per exemple, els jocs tecnològics han desfet la idea de la irreversibilitat, com ara la de la irreversibilitat de la mort, que ha esdevingut un tabú. La feina dels mestres en aquesta etapa és fonamental, el projecte educatiu de les escoles és clau per recuperar la confiança, per reconstruir vincles entre les persones.”

L’assoliment real de la inclusió

Elisabeth Alomar, doctora en Pedagogia, ha dedicat pràcticament tota la vida professional a la formació de mestres a Blanquerna. Com a investigadora ha treballat, entre altres projectes, en el disseny universal per a l’aprenentatge i en la seva concreció i aplicació en centres educatius, en la prevalença de les conductes desafiants en centres educatius i en l’estudi de com promoure la competència social dels infants amb trastorns del desenvolupament en contextos naturals. Per a Alomar, un dels reptes de l’educació és la innovació i l’assoliment real de la inclusió a les escoles, que han de donar resposta a les necessitats educatives de tots els infants.Reconeix una gran evolució en l’atenció a la diversitat i en l’escola inclusiva, i ho explica així: “Encara hi ha escoles que estan ancorades en plantejaments tradicionals, escoles a les quals costa molt introduir canvis pedagògics, al costat d’altres que, en canvi, han sabut donar respostes creatives i ajustades als reptes que plantegen les aules actuals, en què tenim diversitat de capacitats, motivacions i procedències.”

No és fins entrada la dècada dels vuitanta que els infants amb discapacitat han estat escolaritzats en centres especials en els quals, a poc a poc i amb la promulgació de lleis i normatives, suports personals i tecnològics, canvis metodològics, etc., s’ha aconseguit —no pas sense dificultats— que els infants amb necessitats específiques de suport educatiu puguin escolaritzar-se a l’escola ordinària.

 La Dra. Alomar assenyala problemes com el de les ràtios de les aules i el dels recursos limitats, junt amb el de la formació del professorat. Dificultats que es miren de compensar, assenyala, amb mesures com la de l’estabilitat de les plantilles, que pretén consolidar laboralment professors amb un compromís amb el projecte escolar del centre. No és fàcil ser mestre, però. “El mestre ha de ser algú amb una formació generalista molt ampla i molt sòlida, amb capacitat d’actualitzar-se pel que fa a metodologia pedagògica. Té una enorme responsabilitat, atesa la importància de l’educació infantil i primària en la formació dels infants”, recorda. Tot i això, es dol que durant cert temps la de mestre fos una professió socialment no gaire valorada i aparentment amb pocs atractius.”

Treballar de forma més cooperativa

Per al professor Josep Manel Ballarin, especialista en didàctica de la llengua a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, l’escola s’ha hagut d’adaptar als canvis socials, mentre que l’aprenentatge s’ha orientat cap a les competències i ha deixat al marge l’aprenentatge memorístic. “Els professors treballen de forma més cooperativa, compartint els coneixements amb els alumnes, amb l’entorn social… Les noves tecnologies han fet que l’aprenentatge sigui multimodal. També ha canviat la relació amb les famílies, la manera d’organitzar l’aula… la realitat d’unes aules plurilingües”. 

“L’escola no és un agent educatiu únic, el context social és determinant. L’escola és un mirall de la societat i no només un motor de canvi”

MARC FRANCO-SOLA

El Dr. Ballarin explica que els canvis socials han obligat també a introduir canvis a l’escola: “Molts centres han de treballar la mediació i la resolució de conflictes. Ens trobem amb molts ‘nens bombolla’, hiperprotegits per la família, que no saben com fer front a les dificultats i que, a més, tenen problemes per fixar l’atenció.” Problemes en escoles on també cal treballar tant la diversitat d’origen com la diversitat funcional, amb la presència d’alumnes amb ritmes d’aprenentatge i necessitats diferents. “Realment, la complexitat de les aules, la falta de silenci o d’atenció, són elements que incideixen en l’aprenentatge. Vivim un moment de transformació de l’escola, fins i tot de l’espai, del disseny dels patis… Tenim un repte i l’hem d’encarar sense por.”  Marc Franco-Sola, mestre i doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i també professor de Blanquerna, coincideix amb la diagnosi de Ballarin i introdueix l’element de l’equilibri pel que fa a les estratègies d’aprenentatge en un entorn escolar i social tan complex. “Cal evitar caure en l’esnobisme, de fet hi ha molta por que això passi per causa de la innovació, que d’altra banda ha estat sempre present a través de pedagogs com Freinet, Montessori, Rosa Sensat etc.”, assegura. Altrament, Franco-Sola vol recordar que l’escola no és un agent únic educatiu, i que el context social és determinant. “L’escola és un mirall de la societat i no només un motor de canvi.”

Text: Susana Pérez Soler i Francesc Viadel
Fotografies: Pere Virgili