«El fet de normalitzar conductes inapropiades fa que no hi actuem en contra»

Entrevista al Dr. David Simó i Pinatella, professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

Els especialistes constaten de forma general un increment de les conductes disruptives o problemàtiques a les aules com a conseqüència de múltiples canvis socials. El Dr. Simó considera que és necessari que la comunitat educativa entengui que cal adaptar l’ensenyament a aquests canvis i incideixi més, tant en la reflexió sobre la problemàtica com en la prevenció de les conductes.

David Simó i Pinatella (Barcelona, 1981) és doctor en Psicologia i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL i membre del grup de Recerca en Discapacitat i Qualitat de vida: Aspectes educatius de la facultat. Com a psicopedagog s’ha especialitzat en l’estudi i la prevenció de les conductes problemàtiques, i és un expert en el Suport Conductual Positiu (SCP). Amb l’aplicació del SCP es pretén no només prevenir les conductes problemàtiques dels nens en l’àmbit de l’educació i actuar-hi de forma sostenible, sinó també ensenyar les conductes esperades en els diferents contextos. L’èxit de la SCP com a estratègia es basa en la implementació de forma universal i preventiva, i en les accions de caràcter punitiu en la correcció de conductes.

Bona part de la tasca professional en temes conductuals del doctor Simó s’ha desenvolupat a la Fundació Ampans de Manresa, que des de fa cinquanta anys es dedica a promoure l’educació de les persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o en situació de vulnerabilitat. A més, actualment forma part de l’equip de lideratge de l’Associació Europea de SCP i és president del Grup d’Investigació en Educació Especial (GIEE) de Catalunya, que desenvolupa tasques de formació i assessorament.

-Hi ha una percepció general que hi hagut un increment de les conductes problemàtiques dels estudiants i que això afecta tots els àmbits del sistema educatiu. En molts casos, les aules s’han convertit, per als ensenyants, en espais difícils de gestionar. És cert?
Totalment. És cert que cada vegada ens trobem amb més conductes disruptives o conductes que, en general, afecten la nostra tasca com a mestres.

-En les investigacions en què ha participat totes aquests conductes es quantifiquen, es defineixen… Quines són les més freqüents?
Depèn de si són escoles d’educació ordinària o escoles d’educació especial. Les més freqüents són en escoles ordinàries en les etapes de primària i secundària, i són la conducta disruptiva i la no col·laboradora: mestres que demanen fer una tasca determinada i es troben que no hi ha resposta per part dels alumnes. Això passa a l’aula i passa també a casa. I l’altra és la conducta agressiva, bé sigui físicament o verbal. Em refereixo als típics insults dels alumnes als professors, o fins i tot entre els mateixos alumnes. A hores d’ara, la manca de respecte a les escoles és molt present.

“No es dediquen prou esforços a ensenyar quines són les conductes apropiades. Què ens passa a les escoles? dediquem esforços a ensenyar allò que no s’ha de fer. no incidim en allò que sí que fan bé ”

-Quines causes podem assenyalar des d’una perspectiva psicopedagògica?
Les causes són múltiples. Poden ser biològiques, socials i psicològiques, que explicarien part del problema. No obstant això, tot i que és cert que cal posar l’èmfasi en la feina que fem amb els alumnes, és primordial dedicar esforços al context. Evidentment dediquem múltiples iniciatives a adreçar aquestes conductes, però el problema principal és que no treballem aquest aspecte de manera sostenible a les escoles. A més, les conductes s’indiquen, però no dediquem gaire esforços a ensenyar-les, ens centrem a corregir-les.

-Però això no ens desviaria, als docents en general, de la nostra funció? Massa sovint es troben responsabilitzant-se de qüestions que atenyen les famílies, la societat…
Aquest raonament posa en qüestió com funciona tot el sistema educatiu. És evident que les famílies hi tenen un rol fonamental, ara bé, l’objectiu darrer de l’escola és el de promoure ciutadans. Hem de ser conscients que no només hi ha els aspectes acadèmics —que, evidentment, els hem d’exigir—, sinó que alhora hem d’educar en determinats valors. La qüestió és veure què els ensenyem o què treballem a les aules, vull dir, si ho fem de manera implícita, puntualment, o de manera molt sistematitzada i explícita.

-Parlem de la primera conducta que comentava: la de la falta de col·laboració, aquesta actitud apàtica tan freqüent. A què és deguda?
Qualsevol conducta es manifesta per un motiu. Hem d’evitar pensar que una conducta respon únicament a aspectes intrínsecs de la persona, i hem de veure que hi ha múltiples elements que també hi tenen a veure. Depenent de com ens organitzem o fem les classes, serà molt més probable que aquestes conductes es produeixin o no.

-Canviar els mètodes… Però, tot i així, sovint els professors es troben que tampoc funciona. Hi ha massa elements que ho distorsionen, com la manca de capacitat de concentració dels estudiants, només per parlar d’un aspecte.
No podem utilitzar estratègies diferents perquè sí, cal que tinguin al darrere algun motiu concret i responguin a unes necessitats prèvies. Si canvio la classe magistral per una activitat determinada i aquesta tasca no respon a les necessitats dels estudiants, tampoc funcionarà. Per tant, en primer lloc cal identificar les conductes, saber per què es produeixen, i d’acord amb la resposta que n’obtinguem, després cal modificar la manera d’ensenyar. És important aplicar estratègies que estiguin avalades per l’evidència i que donin resposta a les necessitats conductuals dels alumnes i als valors que pretenem ensenyar.

-Tornem a les conductes. Per què la manca de col·laboració i l’agressivitat són les més habituals?
En general, no es dediquen prou esforços a ensenyar quines són les conductes apropiades. Què ens passa a les escoles? Nosaltres dediquem esforços a ensenyar allò que no s’ha de fer. I alhora el més natural és incidir en allò que no està bé, corregir; no incidim en allò que els alumnes sí que fan bé. Hem d’ensenyar als nens a comportar-se en els diferents espais de l’escola, al barri… Cal fer molts exercicis molt explícits per treballar aquestes conductes a tot arreu.

-En qualsevol cas, els nens arriben d’un entorn familiar. És un tema social que desborda els educadors. Què està passant a la societat?
Evidentment, hi ha elements que ens dificulten la tasca com a mestres. Com, per exemple, les diferents cultures que conviuen a l’escola, a l’aula. Les famílies mateixes són diferents. Si tots tinguéssim la mateixa cultura a casa ja tindríem uns criteris molt unificats a l’aula i seria molt més fàcil. Però això no és així, i és un fet que la diversitat cultural és enorme. Les famílies apliquen els seus criteris tan bé com poden, i a nosaltres després ens toca actuar.

-I la conducta agressiva? Pot tenir a veure amb l’impacte de la cultura audiovisual? Amb aspectes més culturals o sociològics, com ara la pèrdua del valor de l’autoritat en el si de les famílies, a l’escola, etc.?
Un nen no és agressiu per naturalesa. L’agressivitat és una conducta apresa, com ho és qualsevol conducta problemàtica o adaptada. És el cas de l’alumne o el nen que té unes necessitats determinades, manifesta una conducta i se’l reforça concedint-li allò que vol. Com que ha aconseguit allò que pretenia sense necessitat d’emprar el llenguatge, sense raonament, per sistema actuarà així quan es torni a presentar una situació semblant i vulgui aconseguir alguna cosa.  

-Diria que aquests tipus de conductes es manifesten en tot tipus d’escoles i centres educatius?
Sí, això passa a tot arreu.

-Quines eines pot utilitzar la comunitat educativa per educar les conductes? Sense comptar que en els àmbits d’ensenyament superior el que tens davant ja són adults.
Sí. Entenc que es pot abordar el problema des de la perspectiva del Suport Conductual Positiu (SCP). No és una estratègia en concret, sinó una mirada més àmplia de com hauríem d’entendre realment aquest ensenyament de les conductes. Molt genèricament consisteix a identificar aquells principis o valors educatius que defensem com a escola, com a mestres, com a comunitat educativa i, a partir d’aquí, veure com traduïm aquests valors en la vida real, en tots els àmbits de l’escola. Imaginem un nen petit que no ha estat mai escolaritzat i ens arriba al centre. El més normal és que pressuposem que aquest nen ja sap com ha de comportar-se. D’aquest nen s’accepta que cridi al pati, però al passadís no. Només li ensenyem què no ho pot fer, però no el perquè. Cal dedicar temps a ensenyar les conductes de manera preventiva. Tot plegat acabem dedicant-ne més, de temps, a corregir. Paga la pena dedicar mitja hora de classe a recordar quines són les conductes apropiades, què s’espera dels estudiants, abans d’acabar perdent tota la classe perquè no hem pogut fer-la. Si tot el col·lectiu de professors d’un mateix centre té molt clar allò que s’espera dels alumnes, podem avançar. De vegades hi ha centres que tenen molt definit el reglament intern, però el problema és que no tots els professors el segueixen, i això és percebut pels alumnes. Evidentment, també hem d’actuar sobre les conseqüències, deixar clar què no estem disposats a acceptar.

-En els seus estudis no és gens partidari de l’acció punitiva per corregir conductes inapropiades.
L’estratègia adequada és la de la prevenció i l’educació.

-Parlar amb els alumnes, ensenyar conductes…
I reforçar. Normalment associem al SCP el fet de premiar les conductes, i no es tracta d’això. Es tracta de reforçar, igual que fem amb els aprenentatges acadèmics quan posem una bona nota a aquells alumnes que estudien.

“El premi més important que una persona pot tenir és sempre el reconeixement social, el d’altri, molt més que l’obtenció d’alguna cosa tangible”

-Com es duu a la pràctica tota aquesta teoria?
Al territori hi ha algunes escoles que estan implementant el SCP de manera sistèmica i comencem a tenir dades. Els resultats són molt positius. Les maneres de reforçar les conductes positives poden ser molt diverses. Per una banda, hi ha el reconeixement verbal quan som davant d’una conducta positiva, és a dir, felicitar l’acció d’un nen. També podem aplicar un sistema de punts que després es poden intercanviar per alguna cosa que no cal que sigui un aspecte tangible. Per exemple, si un grup-classe aconsegueix determinats punts al final de la setmana, poden escollir el tipus d’activitat que faran les dues últimes hores de classe, entre una sèrie de propostes que poden fer ells, sempre sota el guiatge del mestre i amb una finalitat educativa. És la manera de donar-los un petit reconeixement per una feina ben feta. El premi més important que una persona pot tenir és sempre el reconeixement social, el d’altri, molt més que l’obtenció d’alguna cosa tangible. Aquestes accions tenen un impacte extremament elevat sobre la conducta dels nens.

-Sigui com sigui, molts professionals dedicats a l’ensenyament a la primària i la secundària descriuen una situació a les aules que podríem qualificar de molt greu i que fa la impressió que el mateix sistema té interès d’amagar.
Bé, potser no és tan greu. Val a dir que hem normalitzat moltes conductes que no s’haurien de produir, com, per exemple, conductes verbals, vull dir, insults. Sovint entenem que és allò propi de l’edat, però no, em sap greu, no és possible. És inacceptable. El fet de normalitzar-les fa que no hi actuem en contra, fa que les incorporem com un moment natural del desenvolupament del nen. Hem d’actuar-hi en contra i fer-ho, a més, de manera que no sigui punitiva. Hi ha mil estratègies i és fonamental que això es doni en totes les etapes. El que hem d’intentar és que les escoles siguin tan segures com sigui possible des del punt de vista conductual; segures, preventives i, evidentment, educatives. Si et trobes en un entorn en què saps que és probable que els nens et peguin o t’insultin, tu, com a mestre, estaràs anímicament tens, esperant l’agressió. Per evitar aquesta situació cal crear un context determinat per a la prevenció.

-No fa gaires anys aquestes actituds de què parlem eren excepcionals i, a més, estaven estigmatitzades. Sembla que el principi d’autoritat s’hagi esvaït. La sensació és que el professor l’ha perdut en dos sentits: el de la persona encarregada de mantenir l’ordre i el de la persona com a transmissora d’uns coneixements que els alumnes potser estan convençuts que poden trobar a la xarxa. Tenen el món a un clic.
El fet que un alumne digui «per què he d’escoltar un professor, si amb un clic a Google puc trobar-ho?» és lògic; per tant, aquesta classe del professor no és significativa en el moment de desenvolupament del nen. Cal que jo com a mestre em qüestioni fins a quin punt he d’ensenyar aquests continguts i de quina manera. El com és important, en aquest cas. Hem de poder plantejar diverses activitats i que cadascú triï la que més li interessi. No garantirem el 100% de l’objectiu que volem assolir, però és probable que aconseguim l’interès de més alumnes.

-Però això implica molts més recursos, complica la tasca de seguiment, d’avaluació…
Totalment. Sigui com sigui, el fons del problema que planteges continua sent el mateix: aconseguir modificar una conducta en el sentit que els alumnes participin en una activitat. La qüestió és de prioritats: assolir uns resultats en termes acadèmics i uns resultats en termes socials.

-Quan els estudiants arriben a l’àmbit universitari hi ha una acumulació d’actituds no corregides que distorsionen la funció del professor, l’objectiu de la institució. Representa que ens trobem davant d’una població adulta.
Cert, ens podríem qüestionar fins a quin punt a la universitat hauríem d’incidir tant en la prevenció de les conductes. Amb tot, no hi ha més remei, atès que és evident que la insatisfacció existeix.

-Com creu que han influït les noves tecnologies en les conductes inadequades?
Crec que bé, si més no en molts aspectes, tot i que hi ha moltes escoles en què no s’ha ensenyat a fer-ne un ús adequat. D’altres usen aquestes tecnologies a bastament i de manera molt positiva.

-Les tecnologies han incidit també en actituds com la de l’esforç.
Jo no seria gaire derrotista. Pensem que hi ha moltes altres iniciatives que han tingut efectes molt positius sobre els problemes que planteges. La societat està canviant, però també canvien les estratègies de les escoles per adaptar-s’hi. Allò important és que aquestes iniciatives no siguin temporals, sinó que siguin sostenibles en el temps. Fer esforços de reflexió sobre com funciona tot.

-Quant temps fa que es produeixen tots aquests problemes?
No ho tenim identificat. S’han anant manifestant i normalitzant moltes conductes que no s’haurien d’haver considerat normals. Malauradament, ens trobem centres on hi ha conductes altament alarmants.

-Ha parlat abans del SPC com la clau per corregir exitosament conductes inapropiades; podria concretar més en què consisteix?
El que sabem és que —estadísticament, aproximadament i depenent de cadascun dels centres—, en un conjunt d’alumnes de primària i de secundària, el 80% compleix des del punt de vista conductual; hi ha un 15% amb risc de presentar conductes severes i un 5% que pot tenir conductes inapropiades molt més greus. Són tres graus d’intervenció i de prevenció. Un d’universal, un de secundari format per alumnes amb risc i un de terciari amb els alumnes amb problemes greus. El que es planteja és que cal ensenyar a tothom les conductes apropiades. En els altres nivells actuarem, a més, utilitzant suports extres. I en els casos més greus recorrerem, si cal, a l’atenció individualitzada. Des del punt de vista acadèmic és exactament el mateix.

-En quina recerca treballa ara mateix?
Estem acabant un estudi a Catalunya que se centra en quins són aquells aspectes que faciliten o dificulten la tasca del mestre a l’hora de donar respostes a conductes problemàtiques en nens amb autisme, tant en aules ordinàries com en aules d’educació especial. El que els mestres demanen són aules amb ràtios tan baixes com sigui possible, i que els referents siguin molt clars al llarg del període d’aprenentatge, és a dir, que hi hagi el mateix mestre en dos cursos acadèmics… Actualment, tenim un coneixement molt gran sobre conductes i estratègies d’ensenyament, ara bé, fins a quin punt els mestres poden intercanviar experiències? Tenen espais on puguin reflexionar sobre el dia a dia del que passa a l’aula i puguin millorar-ne alguns aspectes?

“La societat està canviant, però també canvien les estratègies de les escoles per adaptar-s’hi. Allò important és que aquestes iniciatives no siguin temporals, sinó sostenibles en el temps”

-Aplicat als nens amb discapacitat intel·lectual, han observat millores en casos concrets gràcies a l’aplicació de la SCP?
Sí. Una conducta problemàtica és cent per cent funcional. Si identifiquem la necessitat i hi actuem en contra, la freqüència de la conducta disminuirà. Però cal saber-ne el perquè. A Ampans hem fet un estudi en l’espai del pati amb nens amb discapacitat intel·lectual i amb nens de secundària. Presentaven tota una problemàtica: conductes disruptives, agressives i destructives. En una hora s’enregistraven vers dues-centes conductes amb aquestes característiques. La intervenció va consistir que els mestres, abans d’anar al pati, recordaven als alumnes com s’havien de comportar i durant el pati el mestre reforçava les conductes apropiades. Les conductes problemàtiques van baixar espectacularment només fent això, i eren nens amb discapacitat. Imaginem això mateix aplicat a les escoles ordinàries, on el grau de complexitat és menor. Quan realment expliquem què esperem en els diferents contextos, com creiem que els alumnes s’han de comportar, etc., tot canvia.

Text: Francesc Viadel
Imatges: Esperanza Maestro