Cuba, el procés irreversible

Juan Carlos Palacios
Membre del Programa d’Intercanvi d’Experts Cuba-Unió Europea, professor del Grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL i professor de la UB

cuba-2016

Cuba es mou. Amb un ritme i un destí final encara per concretar, el govern cubà no ha trobat un millor guia per orientar els seus passos que la ferma determinació d’allunyar-se de la vora del precipici, pel qual, segons les paraules del mateix Raúl Castro, ha transitat l’economia cubana durant els darrers anys. Un camí que s’inicia el 2006, amb la renúncia de Fidel a favor del seu germà i l’adopció, un any més tard, de les primeres mesures dirigides a estimular la producció agropecuària. El veritable punt d’inflexió vindria, però, a l’abril del 2011, de la mà del VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC). El govern cubà tornava a assenyalar aleshores el camí de la descentralització i de la liberalització de determinades esferes, com la via per millorar l’eficiència i la base material d’una economia malmesa, on el salari arriba, amb prou feines, per omplir la cistella amb els béns de consum més bàsics. Ara bé, el nou procés de reformes presenta una diferència substancial respecte a l’engegat a la dècada dels 90: el que abans era oficialment descrit com “un mal necessari”, es contempla en l’actualitat com un “procés irreversible”.Una irreversibilitat que deriva en gran part del caràcter estructural de les reformes que es plantegen i que, molt probablement, representin la major transformació experimentada per l’economia cubana des del triomf de la Revolució. Entre les més rellevants es troben: l’impuls a les noves formes de propietat no estatals, un major protagonisme dels mecanismes de mercat en l’assignació de recursos i en la formació dels preus, l’acceptació de les fallides empresarials, la promoció de l’autonomia empresarial o l’eliminació de la dualitat monetària.

“EL camí s’inicia el 2006, amb la renúncia de Fidel a favor del seu germà i l’adopció, un any més tard, de les primeres mesures dirigides a estimular la producció agropecuària”

D’altra banda, el major pes que ha de tenir tant la propietat privada com els mecanismes de mercat en el nou model, s’ha acompanyat de la voluntat expressa de preservar les conquestes i principis bàsics del model socialista cubà i de no confondre els fins amb els mitjans; supeditant l’increment de l’eficiència i del PIB a la millora del benestar de les persones, limitant les desigualtats i l’acumulació del capital i impedint l’explotació de l’home per l’home.

Potser l’abast de les reformes, la seva irreversibilitat o les dificultats per combinar els dos objectius anteriors ajudin a entendre el lent ritme amb el qual s’implementen (reconegut pel mateix Marino Murillo, actual ministre d’Economia i Planificació, quan xifra el percentatge de reformes implementades, en aquest moment, en només el 21% de les aprovades el 2011). Precisament, la valoració del procés d’implementació ha sigut l’objectiu central amb el qual es va celebrar el passat 16 d’abril, coincidint amb el 55è aniversari de la proclamació del caràcter socialista de la Revolució Cubana, el VII Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC). Un nou conclave, a porta tancada i amb el major dels secretismes, que s’ha fet ressò de les tensions internes al si del PCC, plasmades en un difícil equilibri entre els partidaris d’accelerar el ritme de les reformes i aquells més reticents a anar massa lluny, per iniciar un camí de no-retorn cap al model capitalista.

El segon element que descriu el moment històric que viu el país caribeny es correspon amb el procés de normalització de relacions amb els EUA. Un desglaç que arriba després de 55 anys d’enfrontament i que s’ha d’entendre en base a una multiplicitat de factors, com ara el relleu generacional (tant a Cuba com a Miami), la ineficàcia de l’embargament per enderrocar el sistema polític i econòmic cubà, la pressió internacional, el negoci potencial que podria suposar per a les empreses nord-americanes accedir a un mercat pràcticament verge o la crisi política i econòmica per la qual travessa Veneçuela, una crisi que si acaba derivant en un canvi de govern podria suposar per a Cuba perdre avantatges comercials (en l’intercanvi de metges per petroli) que alguns experts continuen estimant al voltant dels 7.000 milions de dòlars. En aquesta nova etapa de relacions entre ambdós països, s’han fet passos de gran rellevància, com la reobertura de les respectives ambaixades, la retirada de Cuba de la llista de països patrocinadors del terrorisme o la flexibilització de les condicions per viatjar a Cuba o per enviar diners en forma de remesa. Malgrat els avenços, continuen existint alguns obstacles de gran rellevància, com ara la mútua reclamació d’indemnitzacions (per als ciutadans que van marxar de Cuba i a qui es va expropiar part de les propietats o la reclamada per Cuba pel cost derivat de l’embargament), o la majoria republicana a les dues cambres, que bloqueja l’aixecament de l’embargament.

“L ’obertura als EUA i la fi de l’embargament haurien de reduIR els costos financers i de transport i estimular la inversió estrangera, la transferència de tecnologia i l’arribada d’un nou turisme”

Tots dos processos (reformes internes i normalització de relacions amb els EUA) s’han d’entendre de forma conjunta, per la interrelació existent entre tots dos (per un costat, part de l’èxit de les reformes internes dependrà, en part, de l’efecte que pugui tenir l’obertura als EUA i, per l’altre, sembla difícil d’imaginar l’apropament dels EUA si Cuba no fes canvis en el model econòmic) i per representar la resposta política del govern de Raúl Castro a les dues principals restriccions que té l’economia cubana per créixer: a nivell intern, un marc regulador excessivament centralitzat que limita l’augment de l’eficiència i, a nivell extern, l’escassa disponibilitat de divises que limita el marge per importar béns intermedis i finançar el creixement. En aquest sentit, el procés de reformes es proposaria estimular l’eficiència global mitjançant la millora de l’autonomia empresarial, la redefinició de l’esquema d’incentius i una major fonamentació dels senyals microeconòmics, mentre que l’obertura als EUA i la fi de l’embargament haurien de traduir-se en una reducció dels costos financers i de transport, l’estimulació de la inversió estrangera, la transferència de determinada tecnologia nord-americana i l’arribada d’un nou turisme, ansiós per descobrir el fruit prohibit a l’altra banda del Carib.