Innovació educativa

Tres experts conversen sobre què implica la innovació educativa en el segle XXI, un fenomen global

Assistim, des de fa un temps, a una allau d’informació sobre experiències innovadores a l’escola. Quin és l’abast del canvi? Cap a on ha d’anar i qui l’ha de gestionar? La Revista de Blanquerna ha reunit tres experts que aporten una llarga experiència en l’àmbit educatiu per conversar sobre aquests aspectes. El Dr. Joan Mateo, catedràtic de la UB, expert en mètodes d’investigació i diagnòstic en educació, és actualment president del Consell superior d’avaluació del sistema educatiu. El Dr. Lluís Font, pedagog, és professor de Blanquerna-URL i president del Consell Escolar de Catalunya. I la Dra. Anna Pagès, que condueix aquesta conversa, és professora de Filosofia i Teoria de l’Educació a Blanquerna-URL i professora del màster universitari en Lideratge de la innovació pedagògica i direcció de centres educatius de Blanquerna-URL.

Anna Pagès: Com veieu vosaltres aquest boom d’innovació educativa a les escoles, i com es pot integrar en una perspectiva general de política educativa?

Joan Mateo: La innovació, tal com està plantejada en termes internacionals, és un moviment molt interessant, perquè la transformació de l’escola per adaptar-la a la necessitat del segle XXI requereix un nivell profund de canvi de paradigma de tot el sistema educatiu. I la unitat on es produeix el canvi és l’escola. I si el sistema educatiu s’ha de transformar en profunditat, ha de començar perquè aquesta unitat fonamental que és l’escola també canviï i, per tant, cal saber innovar. Però aquesta innovació no pot ser un producte individual de cada escola sinó que ha de ser un producte mancomunat, és a dir, les escoles s’han d’enxarxar entre si i compartir pràctiques innovadores, però també han de tenir l’acompanyament i complicitat de l’Administració, perquè avui dia una escola no té la massa crítica suficient per poder establir els eixos fonamentals sobre els quals ha de funcionar la innovació. La idea de la innovació és una idea encisadora i necessària, però de cap de les maneres reproduirem els models del segle XX, sinó que hem de retrobar nous models, i això requereix un esforç de tota la comunitat tan potent que o ens hi comprometem i impliquem tots plegats o podem prendre mal.

Lluís Font: Sí, jo crec que podem destriar el blat de la palla. Alguns d’aquests projectes innovadors i aquestes praxis transformadores mereixen ser elevats a categoria i, per tant, esdevenen un referent, s’ha comprovat que són un bon exemple. Altres, en canvi, tenen un caràcter tan local que són respectables i serveixen per donar sentit a l’activitat professional d’alguns, però han de quedar aquí. I, finalment, n’hi ha d’altres que són terrenys infèrtils i, per tant, és bo compartir la idea que per aquí és millor no avançar perquè no dóna bons resultats. Aquest procés reflexiu, participatiu i lúcid que hem de compartir persegueix, precisament, aquest objectiu. Perquè ens trobem que l’ecosistema educatiu està en ebullició.

A.P.: Una ebullició que té uns antecedents…

Ll.F.: Exacte. A principis del segle XX va haver-hi un moment de gran ebullició que va quallar en el Patronat Escolar de Barcelona, la tasca de la Mancomunitat de Catalunya, l’Escola Industrial, la Mútua Escolar Blanquerna i tantes altres experiències innovadores. El final de la Guerra Civil ho atura en sec. Als anys 60, un grup de mestres inquiets intenten recuperar aquest esperit, rellegeixen Montessori, Decroly i Freinet, i esdevenen la baula que connecta aquell primer moment d’ebullició amb l’actualitat. En aquest segon moment d’ebullició personalitats com Pere Darder, Teresa Codina, Maria Rúbies o Pilar Benejam creen noves escoles i renoven algunes de les existents. Constitueixen la institució Rosa Sensat com a punt d’encontre. Preparen el terreny perquè l’escola catalana eviti la fractura del país per qüestions de llengua i, més endavant, aculli i integri exitosament l’allau de nouvinguts. I hi ha un tercer moment d’ebullició que és l’actual. Es percep perquè la ciutadania està inquieta i interessada en temes educatius. Hem de posar tota la intel·ligència al servei dels projectes educatius, perquè la innovació ha de ser sistèmica en el sentit que tothom se’n beneficia, però no tothom ha de transformar la seva praxi. Ha d’haver-hi un plantejament reflexiu i estratègic, i preguntar-nos si allò que fem dóna resposta a les necessitats educatives dels nostres alumnes i és fidel a la missió que tenim encomanada. I, si no ho és, també ens hem de preguntar, d’acord amb les nostres arrels, com fem un aggiornamento i donem respostes noves a situacions emergents.

A.P.: Veig que tots dos feu una valoració diferent del passat històric. En Joan ha insistit que no es poden reproduir els models del segle XX i en Lluís, en canvi, ha parlat de les arrels i de la importància de connectar-hi per plantejar-nos l’avui. A l’època de la República es deia la frase “el mestre ha de ser el primer ciutadà”. Perquè era una època en què tothom creia fermament que l’educació podia regenerar el teixit social.

JOAN MATEO:

“Avui l’escola ha de donar a l’alumne capacitat estratègica perquè gestioni bé la informació i els processos de transformació en coneixement”

Ll.F.: I el Noucentisme deia “construïm el país des de l’escola”. Jo crec que aquest és un pòsit que existeix però, com diu en Joan Mateo, el segle XXI té unes característiques molt diferents i, per tant, no es tracta simplement de treure la pols a aquells que van ser els nostres referents. El que vull dir és que el moment d’ebullició d’ara no sorgeix com un bolet sinó que hi ha uns precedents i uns processos que ho expliquen. Però la societat ha canviat tant, i Internet ha tingut tal impacte, que entenc que no es tracta purament d’actualitzar el pensament dels referents sinó de donar respostes coherents a situacions noves.

J.M.: El problema que tenim és que hi ha molta gent que confon transformació i innovació amb la litúrgia que hi ha al voltant d’aquest tema. I col·loquen els valors d’allò que fan, no en els elements de profunditat, sinó exclusivament en allò que es visualitza. I és això el que d’alguna manera demano a l’escola i al sistema educatiu: que no es confongui innovació amb litúrgia, i que es visqui un procés de reflexió i interpretació sobre com aquesta litúrgia ha de donar servei al moment actual.

A.P.: Tots dos doneu per suposat que s’ha de transformar l’escola. Per què ho hem de fer? Quins són els reptes actuals que ens obliguen a sumar-nos a aquest moviment general?

J.M.: El problema que té l’escola, i també la universitat, és pensar que al segle XXI encara són elles les que disposen de tots els elements per traslladar el coneixement i, inclús, l’educació. Avui la qüestió és molt més holística, molt més global. L’escola no és l’agent únic i necessari que trasllada la formació i la informació a l’alumne. L’escola, com a escenari educatiu, ha de passar de ser la gran instructora a ser l’agent que facilita i que s’estableix com a element nuclear per gestionar tots aquests àmbits formatius. En Lluís parlava d’Internet, per exemple. Queda algú que no s’hagi adonat de la importància que té Internet en aquest moment com a element formatiu modern?

A.P.: Saben com buscar, però això no vol dir necessàriament que trobin el que busquen.

J.M.: Per això dic que la funció de l’escola canvia. Abans es dedicava a proveir d’informació l’alumne. Avui li ha de donar capacitat estratègica perquè gestioni bé la informació i els processos de transformació en coneixement.

A.P.: És un problema de gestió de la informació o és un problema d’interpretació i de filtre hermenèutic? És a dir, quina diferència hi hauria entre un mestre que ajuda l’alumne a gestionar la informació i un robot social que té atribuïdes les funcions per gestionar la informació?

J.M.: És que gestió implica també reflexió i interpretació. La gestió no es redueix simplement a l’àmbit de la cerca, avui en dia la gestió té caràcter estratègic i engloba des de la cerca de la informació fins a llegir-la i interpretar-la o saber incorporar-la a les pròpies vivències personals i transferir-la a àmbits múltiples. Els mestres actuals han de començar a pensar que aquesta és la seva tasca fonamental. I és per a això que s’ha de preparar el professor actual i el context escolar. Situo la transformació de l’escola, primer, en l’escenari. L’escenari modifica el rol de tots els agents que hi conviuen i, per tant, la formació del professor s’ha de transformar també completament. En segon lloc, la transformació també passa pels tempos. Abans la formació es produïa en temps real, avui dia es pot fer en qualsevol moment del dia. També s’ha de saber extraure del context tota la riquesa formativa. Això abans no calia, i avui dia és fonamental. I, finalment les escoles ja no s’han de concebre com una unitat sinó com un nòdul dins d’una xarxa de coneixement. Cal una mirada més global i més interaccionada i això obliga a plantejar la innovació des d’uns eixos absolutament diferents d’aquells que es van plantejar fa 100 anys.

Ll.F.: Tornant al tema de la cerca de la informació, Mattelart diu que la via d’accés no resulta innòcua. És a dir, segons la manera com accedim al coneixement, prefigurem la pròpia capacitat de comprendre’l i assimilar-lo. I hauríem de mesurar aquestes noves formes d’accedir-hi via Internet, la tecnologia o els mitjans, per saber què suposen en l’estructura cognitiva dels estudiants i quins valors afaiçonen. Abans teníem molt dimensionat l’accés al coneixement a través de la figura del mestre, que tenia un caràcter educatiu acompanyador, i ara l’escenari és diferent, més tecnològic, més tecnocràtic, més fred de vegades i més càlid unes altres, aparentment més objectiu –però no està clar que sempre ho sigui–… Hauríem de mesurar què significa aquest accés al coneixement per una via diferent que no és el tu a tu. I és un aspecte que em preocupa perquè no sabem l’impacte que tindrà en l’estructura mental i en els valors de la ciutadania. Jo crec, a més, que el moment de la innovació no és només educatiu sinó estructural. Hem d’innovar a l’hora de trobar solucions als problemes que presenta el nostre país. Quan parlem d’innovació i escola, de vegades tinc la sensació que som tres pantalles enrere. Ens preguntem com podem aconseguir que els pares vinguin a les reunions que organitzen les escoles i, potser, el que ens hauríem de preguntar és com articular un projecte educatiu que uneixi un conjunt d’institucions, amb la família exercint un rol principal, per afavorir l’èxit educatiu dels alumnes. La divisió clàssica d’allò que pertoca a cadascú ja no resulta tan evident, i hem d’intentar entendre la complementarietat de funcions, mirant que tothom s’impliqui en el projecte.

ANNA PAGÈS:

“En una societat tradicional el saber educatiu quedava més circumscrit a una sèrie d’espais i temps, era més senzill trobar les vies d’accés”

A.P.: Hi ha un problema amb el saber educatiu: com és, on és i com ens hi relacionem. En una societat tradicional, quedava més circumscrit a una sèrie d’espais i temps i, per tant, era més senzill trobar les vies d’accés. Davant la complexitat actual, quines coses serien essencials per a les persones que som a primera fila de l’educació i tenim un contracte amb l’estudiant?

Ll.F.: Jo rescataria diverses coses. Una és l’accés directe a les fonts del coneixement. Hem de posar a l’abast dels nostres estudiants directament les obres. L’aventura de llegir una novel·la o un assaig, de recrear-lo i després compartir-lo, és única, ningú no la pot fer per tu. Hem de facilitar l’accés directe als grans llibres, les pel·lícules més rellevants, les òperes, les sèries de televisió, les obres de teatre i els museus més emblemàtics per part dels estudiants. Fer un cànon cultural. Un contacte directe amb el saber i la cultura i un procés personal de reflexió, interacció i de compartir amb els altres. Crec que els espais educatius han de fer possible compartir les lectures fetes en un àmbit personal i poder exposar què n’ha obtingut cadascú. L’altre aspecte que considero essencial és la formació de la personalitat, del caràcter i de la solidesa del ser. En un món que canvia tan vertiginosament, on tot sempre és una mica volàtil, la solidesa de les persones és fonamental. I això no vol dir estalviar als joves els problemes sinó aprendre a desplegar els propis actius i la resiliència. I també és important la formació en valors, aquesta capacitat de tenir unes conviccions que siguin sòlides i que articulin una manera de fer i de ser. Cal també una certa empatia en la relació amb els altres, i un domini dels conceptes intel·lectuals elementals, que són els que estableixen la base per seguir aprenent després. Crec que aquest debat entre coneixements i competències és fictici: no hi ha un treball amb competència si no es basa en uns coneixements, la base dels continguts intel·lectuals hi ha de ser. Per tant, s’ha de decidir quins són els coneixements rellevants per poder treballar amb competències i desenvolupar el talent de cadascú.

A.P.: Digues alguna d’aquestes conviccions.

Ll.F.: La importància de la persona, que no és un mitjà sinó una finalitat en si mateixa. Els valors de respecte, de solidaritat i de justícia. També la idea que allò que és comú, és de tots i s’ha de preservar. Un esperit republicà seria molt important, no tant des del punt de vista polític, com de servidors de la res publica, d’aprendre que estem obligats a tenir cura d’allò que és comú i a acceptar les renúncies que això suposa. Protegir l’espai públic, en comptes de considerar que, per ser públic, tot és permès. Recuperar els valors de ciutadania.

A.P.: Més un republicanisme que un liberalisme?

Ll.F.: Les dues coses. No tenen per què ser excloents. Nosaltres oferim als nouvinguts un contracte de ciutadania basat en valors republicans i en l’esperit liberal i democràtic d’allò que significa viure en un país avançat i amb igualtat d’oportunitats. I això és molt important, i cal desenvolupar-ho i cal que ens ho creiem, perquè aquest és el vincle que ens permetrà viure units a tots aquells que provenim de cultures diferents. I la catalanitat, amb aquest sentit d’identitat que relliga, és el nexe que ens vincula. Però tot ha d’estar fonamentat en aquests valors i no només els hem d’enunciar sinó que els hem de practicar i educar.

J.M.: Jo crec que la gran diferència d’ara respecte de moments anteriors és en com ens relacionem amb el saber i com aquest s’incorpora. Avui dia l’aprenentatge ha adquirit una nova dimensió. És impossible ser competent sense tenir continguts i coneixements, però la competència alhora incorpora aquesta mirada reflexiva sobre com la persona ha après allò. Perquè s’ha constituït amb l’objectiu més important de l’aprenentatge. Fa poc vam estar amb la consellera a Califòrnia, assistint al Symposium de Google for Education, i vam tenir l’oportunitat de visitar escoles innovadores. Al final, vaig observar que els tres eixos d’aprenentatge que feien servir eren, en primer lloc, la personalització, és a dir, en aquests moments no podem parlar d’inclusió en un sentit ampli si no personalitzem l’aprenentatge. D’altra banda, i juntament amb aquest primer eix, hi ha l’aprenentatge col·laboratiu. I això es tradueix a aprendre a veure les coses des de mirades diferents. Col·laborant amb els altres, s’aprèn quines mirades tenen. I, finalment el tercer eix que col·locaven era la socialització de l’aprenentatge, i aquí el professor té una tasca fonamental. Els estudiants no tan sols aprenen de forma personal i no tan sols col·laboren entre ells sinó que, a més, es posa en comú i se socialitza allò après, i aquí el paper del professor incorpora les emocions, els valors i tot el propi aprenentatge.

LLUÍS FONT:

“EL debat entre coneixements i competències és fictici: no hi ha un treball amb competència si no es basa en uns coneixements, la base dels continguts intel·lectuals hi ha de ser”

A.P.: Aquests factors són naturalment transferibles a les nostres escoles?

J.M.: Totalment, com a elements bàsics de la innovació. Quan algú analitza els moviments innovadors, veu que el problema és que tendeixen a posar l’èmfasi en algun d’aquests aspectes. Alguns innoven perquè incorporen tota la digitalització i imiten les altres característiques, altres innoven amb el bagatge col·laboratiu, i d’altres amb la qüestió social. En canvi, allà tenien clar que era un procés simultani i aquest, de fet, respon al pensament actual quàntic, és a dir, que els processos es produeixen simultàniament. Ells intenten assumir aquesta mirada quàntica sobre l’aprenentatge situant els tres temes com a eixos i per això s’ha d’introduir el pensament estratègic dins de l’escola.

A.P.: Lligueu la innovació com a experiència, com a moviment social, entenent per social tot allò que s’inclou més enllà de l’escola, amb una idea de globalització. Tota bona innovació hauria de poder ser globalitzada i poder-se aplicar a altres contextos i tradicions culturals. Podríem dir que el fet que una innovació sigui transferible a nivell global és molt important per dir que es produeix una bona innovació?

J.M.: No vaig veure cap escola innovadora als Estats Units que fos aliena a coses que fem aquí. Ho dic perquè és una realitat diferent i distant però que, des del punt de vista educatiu, és molt similar. Quan jo veia les seves experiències deia “això ho he vist a l’escola dels jesuïtes de tal lloc; això ho he vist a l’escola pública de tal lloc”, perquè cada cop costa més arribar a un país, sigui el que sigui, i sentir-te sorprès per una innovació educativa.

A.P.: Tot això aplicat a Occident només?

J.M.: Sí, però fixa’t que tots els països d’Orient que tenen èxit als exàmens PISA són aquells que porten a l’extrem els principis d’Occident i que han renunciat a gran part dels seus principis. Per què té tant èxit Corea del Sud o Singapur? Perquè han portat a l’extrem el model liberal desenvolupat a Occident. Allà tenen dictadures o semidictadures que obliguen a aplicar sense cap mena de fre ni d’escrúpols els moviments occidentals. En aquelles escoles veuràs el mateix que aquí però portat a l’extrem. Hi ha un llibre molt interessant d’Amanda Ripley, que se li va ocórrer la gran idea d’enviar quatre dels seus alumnes nord-americans a quatre països que havien obtingut puntuacions altíssimes als PISA: Finlàndia, Polònia, Corea del Sud i la Xina. Un d’aquests estudiants va haver de rebre tractament psiquiàtric. A l’escola de Finlàndia es van quedar sorpresos del gran nivell d’implicació que tenien els pares en el procés educatiu del seu fill. Una gran diferència entre EUA i Finlàndia és que els primers tenien tota mena de recursos digitals i els segons encara treballaven amb guix i pissarra, però els pares de Finlàndia es creien el seu model educatiu i els pares dels Estats Units no se’l creien. A Corea del Sud, ningú creia en l’educació però tots estaven convençuts que les proves finals de l’educació eren tan importants que si els seus fills no les superaven estaven totalment acabats per seguir progressant en la societat i per això sotmetien els seus fills a 6 o 7 hores extra de formació telemàtica després de l’escola. Quan vas mirant diferents països vas veient models que de certa forma t’hi sents reconegut. Per què ha vingut la innovació a tot Espanya i, concretament, amb molta força a Catalunya? Algú pensa què és una cosa únicament interna nostra? Qui és el pare d’aquest tema? Que algú es pensa que l’invent de les competències és nostre? La innovació a nivell mundial ha vingut per quedar-se. Ha vingut perquè hi ha un moviment que té clar que o el sistema educatiu fa una transformació amb profunditat o el sistema educatiu deixarà de donar resposta a les necessitats que té avui en dia la societat i si l’escola no ho dóna ho donarà algú altre. Segur que heu sentit a parlar de moviments com el del home schooling. Aquest moviment posa en dubte la tasca de l’escola i la volen substituir per la tasca dels pares. Vivim aquests tipus de moviments que posen en dubte la capacitat de les institucions clàssiques a educar i vol dir que tenen un punt de raó; com que veuen que no satisfem la realitat de la societat actual, pensen a substituir-nos. Però no s’adonen que això genera forats o, més ben dit, precipicis pels quals podem caure si deixem en mans dels particulars allò que correspon a una responsabilitat i competència de caràcter social.

JOAN MATEO:

“No vaig veure cap escola innovadora als Estats Units que fos aliena a coses que fem aquí. és una realitat diferent i distant però, des del punt de vista educatiu, és molt similar”

A.P.: Lligant amb aquesta qüestió, volia preguntar-vos pels mestres. Nosaltres, aquest quadrimestre, amb el grup d’anglès de primària, hem treballat un text de Bertrand Russell que es diu The Functions of a Teacher. En aquest text, que va ser escrit després de la Segona Guerra Mundial als anys 40, Russell insisteix molt en el problema de la burocratització del sistema escolar i en la necessitat de preservar la llibertat i la independència intel·lectual del mestre. Volia preguntar-vos de quina manera creieu que avui en dia es preserva i s’intenta reactualitzar aquesta idea de Russell. Ell diu “al final el mestre acaba essent una persona contractada que reprodueix el que li toca. El mestre hauria d’evitar ser tan sols un funcionari contractat per parlar en nom del director de l’escola o de l’administració pública que li ensenya a dir el que ha de dir i com ho ha de dir”. Voldria preguntar-vos sobre aquest punt. Com ho veieu vosaltres?

Ll.F.: Jo utilitzaria la paraula catalana mestratge. El mestre ha d’exercir un mestratge amb tot el que això suposa. Un mestratge intel·lectual, ajudant els estudiants a descobrir-se a si mateixos, a obrir els ulls a la realitat. Jo crec que hem de forjar personalitats sòlides i lliures. Això no s’aconsegueix únicament amb didàctiques i pedagogia, sinó amb una educació i formació de la persona. Cada alumne presenta unes característiques i unes necessitats, viuran en uns contextos socials i culturals. El mestre ha de ser capaç d’analitzar i ser lúcid per donar resposta a aquestes necessitats des de la funció educativa, exercint el verdader mestratge.

JOAN MATEO:

“En el marc de la Facultat s’ha de treballar el que s’ensenya i s’han de crear espais d’oportunitats per desenvolupar el que s’aprèn. Per això és important el MIR.

J.M.: Jo crec que el que importa més no és tant el mestre sinó l’equip docent perquè això permet compartir característiques diferencials. Davant d’un projecte educatiu concret, la selecció de l’equip professional que tirarà endavant el projecte ha de garantir-ne la viabilitat. La formació que rep el mestre a les facultats d’educació s’ha de pensar, com tots els altres professionals, en formació continuada; és a dir, si jo estic en una escola concreta i aquí necessito unes característiques concretes, o les tinc i les mantinc actualitzades o les haig d’adquirir. El mestre, per sobre de tot, ha de ser persona, ha de tenir un sentit de saber i un sentiment moral, juntament amb una formació de fons, i això és el més important que pot donar una facultat d’educació. Hem de pensar que es tracta d’un procés de professionalització del professor que va veient les seves mancances i és aleshores quan comença el procés d’aprenentatge continuat.

A.P.: Hi ha una frase d’Aristòtil que diu que la prudència no es pot ensenyar. En canvi, sí que es pot saber què és i ho sabem “perquè hem conegut Pèricles”, és a dir, algú que és prudent i per això sabem què és la prudència encara que no ens l’hagin ensenyada. Jo aplico aquesta frase en la meva pràctica quotidiana amb gent que està en formació per esdevenir mestre perquè sí que veig que és molt important fer-los reviure l’experiència escolar que ells han tingut per adonar-se quines coses s’han de modular, modificar i matisar per millorar l’experiència que ells han rebut. Per tant, totes les activitats que nosaltres fem amb ells a la facultat, propostes d’activitats didàctiques, d’avaluació, la manera d’estar a classe, el treball amb els altres, etc. Implica que ells se situïn en la tessitura de com es traslladaria això a l’escola. Aquest és un element certament a tenir en compte.

LLUÍS FONT:

“El mestre ha d’exercir un mestratge intel·lectual, ajudant els estudiants a descobrir-se a si mateixos, a obrir els ulls a la realitat. Hem de forjar personalitats sòlides i lliures”

J.M.: A la nostra vida formativa hi ha coses que s’ensenyen i coses que s’aprenen. Per exemple, les matemàtiques jo les puc ensenyar; en canvi, ser persona ho haig d’aprendre. En el marc de la facultat s’ha de treballar el que se ensenya i s’han de crear espais d’oportunitats per desenvolupar el que s’aprèn. Per això és important el MIR, perquè hi ha certs estudis que, atès que el més important és la pràctica professionalitzadora com el metge o com el mestre, les coses s’aprenen a partir de la pràctica professional. D’aquí la importància que el mestre, des d’un inici, tingui l’equip de professors al seu costat que l’observin i vegin el potencial d’aprenentatge que té aquella persona si és per aprendre a ser persona, per ser empàtic amb els alumnes, o perquè no ho és i en aquest cas se li hauria d’aconsellar plantejar-se la seva idoneïtat per fer la feina de mestre. Amb altres carreres de caràcter més científic o cerebral la part de pràctica professionalitzadora té un pes molt inferior i és simplement una continuïtat del seu propi pensament científic. És tan seriosa la tasca del mestre que no podem deixar que una persona accedeixi al món professional sense aquesta formació. D’aquí la importància de la transformació del model de formació de les facultats d’educació.