Brexit: Perduts en la boira?

Segur que en tots els debats que has vist sobre el Brexit has notat la gran paradoxa: si bé sabem que és un canvi històric que tindrà un impacte molt important tant per al Regne Unit com per als països de la Unió Europea (UE), ningú ens pot explicar com serà aquest impacte.

Jo tampoc no el puc explicar. Escric aquest article l’endemà de les eleccions generals al Regne Unit i, tot i la victòria del Sr. Johnson, ningú té clar què passarà les setmanes vinents. I el dia que llegeixes aquestes paraules suposo que ja haurà passat la data límit actualment prevista per al Brexit i, doncs, sabrem finalment si el Regne Unit ha sortit de la UE o no. Però em jugo el que sigui que aquell dia tampoc no tindrem més clares quines seran les implicacions més importants del Brexit.

“El que l’antieuropeisme sí que comparteix amb el racisme és que es basa en l’emoció i no pas en l’anàlisi rigorosa dels fets. I el debat emocional ens porta més boira”.


Dr. Mark Jeffery

Així, la confusió és una de les principals característiques de Brexit. Però per què hi ha tanta boira?

Una de les raons principals és que, tal com va dir Teresa May, “Brexit means Brexit”. O dit d’una altra manera, Brexit no vol dir res més. Sovint els que volen entendre el concepte s’interroguen sobre quins poden ser els objectius que els britànics volen aconseguir mitjançant el Brexit. No troben les explicacions que busquen perquè no han entès que Brexit és l’objectiu i no pas el mitjà. Per als partidaris del Brexit les possibles conseqüències no són les raons per fer-ho, són només consideracions secundàries per resoldre un cop s’hagi aconseguit l’objectiu principal.

Per a qualsevol altra persona, pot semblar més que probable que l’economia d’un país patirà si sorgeixen noves barreres entre aquest país i el seu soci comercial principal; que la UE no pot permetre que un país que no sigui membre tingui accés al seu mercat interior amb condicions iguals o més favorables que les dels seus membres; que l’estalvi derivat de no contribuir al pressupost de la UE no compensarà l’efecte negatiu sobre l’economia de deixar de participar en el mercat interior; que, a l’hora de concloure acords comercials amb la resta del món, un país de 66 milions de ciutadans no tindrà més poder de negociació que un bloc de 512 milions

Però per als partidaris de Brexit tots aquests arguments no són més que obstacles posats en el camí cap al seu objectiu. Per això, no dubten a minimitzar-los —acusen els que expressen aquests arguments de voler espantar-los— o a fer afirmacions en sentit contrari que sovint no tenen cap base factual. Com a resultat, el debat sobre el Brexit no només no es basa sobre fets, hi és perfectament impermeable. La boira esdevé encara més espessa.

Com han pogut, els britànics, arribar fins a aquest punt? Segur que hi ha molts factors, però cal destacar-ne dos. En primer lloc, el Regne Unit no ha pogut desenvolupar una visió estratègica del seu lloc en el món del segle xxi. El comentari acerb de Dean Acheson que el Regne Unit ha perdut un imperi i no ha trobat un rol s’aplica avui amb encara més força que quan ell ho va dir el 1962. És un fet rellevant perquè, si els líders britànics haguessin intentat desenvolupar una estratègia postcolonial, és possible que no haguessin descartat tan a la lleugera l’argument que la plena participació en la UE és la manera més efectiva de preservar la influència internacional del seu país.

En segon lloc, arran dels debats sobre la reforma de la UE als anys vuitanta, una part important de la dreta britànica va trobar un nou rol per a la UE: la de l’enemic. El populisme necessita un “altre”: uns “ells” que no són “nosaltres”; un grup que té la culpa dels nostres problemes. I en aquest sentit, l’antieuropeisme té l’atractiu de permetre crear una figura d’odi sense anar contra cap raça o religió. El que l’antieuropeisme sí que comparteix amb el racisme és que es basa en l’emoció i no pas en l’anàlisi rigorosa dels fets. I el debat emocional ens porta més boira.

I trobem encara més boira si constatem que aquests sentiments negatius poden permetre guanyar eleccions però no serveixen a l’hora de prendre decisions polítiques. El Brexit és una decisió de “No volem ser aquí”. Deixant de banda la qüestió de si va ser una decisió basada en informació verídica, aquesta decisió és perfectament legítima des d’un punt de vista democràtic. Però com a instrucció política el “No volem ser aquí” només pot servir si també existeix un consens sobre cap a on volem anar. Fins ara aquest consens no ha existit al Regne Unit. I com que no ha estat possible definir el Brexit, és normal que tampoc no puguem saber quines en són les conseqüències.

I per últim, com si ja no tinguéssim prou boira, tenim el procediment de la retirada. El 2017, el Ministre de Comerç britànic va afirmar que el nou acord comercial entre el Regne Unit i la UE seria “un dels més fàcils en tota la història humana”. Però no ha estat així i mai no hauria pogut ser així. El Brexit és un procés molt llarg amb una complexitat tècnica i política molt elevada. Fins ara gairebé tots els debats han estat només sobre la fase de la retirada, és a dir, el divorci entre el Regne Unit i la UE. Potser el gener del 2020 seria possible tancar aquesta fase, però si és el cas, caldria constatar que no estaríem ni a mig camí. Caldria llavors començar una fase encara més difícil de les negociacions, que és la d’acordar la nova relació. El fals optimisme no ha ajudat gens a aclarir aquesta situació.

Els partidaris del Brexit estaven tan segurs que la UE era la causa dels problemes del Regne Unit que els semblava obvi que només calia marxar perquè tot anés millor. Amb el suport dels mitjans de comunicació, sense un partit d’oposició efectiu i en l’ambient polític que va deixar la crisi econòmica, no els era gens difícil vendre aquesta idea als votants. El problema que han trobat és que, si bé pot resultar fàcil vendre un arc de Sant Martí, les dificultats arriben en el moment en què el client vol que l’hi entreguis.

Un cop guanyat el referèndum sobre el Brexit ja era massa tard per començar un debat basat sobre fets per tal de decidir una alternativa a la UE. L’única possibilitat era continuar en la mateixa línia. Per tant, res d’arcs de Sant Martí. Només boira.

Tota aquesta boira és molt espessa i probablement trigarà uns quants anys a escampar. Podem al·lucinar sobre la situació al Regne Unit, però també és urgent que n’aprenguem alguna lliçó. Estem preparats per si un dia la boira de l’antieuropeisme baixa fins aquí amb la mateixa força? Els nostres conciutadans en saben prou sobre la UE per poder decidir si els convé o no un Iberexit?

Dr. Mark Jeffery Professor del grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL

Tags: × × × ×